dimarts, 4 de desembre del 2012

SANT MARTÍ DE DOSQUERS




No hi ha gaires referències de l’església de Sant Martí de Dosquers, les que hi ha són tardanes, l’any 1278 en el testament de Pere de Castellnou, bisbe de Girona, que posseïa el castell de Dosquers i exercia la jurisdicció civil al lloc, apareix esmentada com “Sancti Martini de Duobus cheris”,  mentre que en les Rationes decimarum del bisbat de Girona dels anys 1279 i 1280 es documenta com “ecclesia de Duobusqueriis”. Fins l’any 1722 es feien dues misses diàries, durant el viatge que va fer Josep de Taverner i d’Ardena  bisbe de Girona, perdé el permís de binar sense cap mena de justificació.

Amb el pas del temps l’església ha anat sofrint una sèrie d’alteracions de la seva estructura original d’una sola nau encapçalada per un absis semicircular orientat a llevant, s’hi van afegir quatre capelles, dues a migdia i dues a tramuntana, i una sagristia a l’angle sud-est.
La porta d’accés és emplaçada a la façana de ponent, formada per quatre arcs en gradació, llinda i timpà. Una motllura assenyala els vessants de la coberta original, és coronada per un campanar de torre, originat a partir d’una espadanya anterior. Sobre la porta hi ha una finestra amb tres arcs en gradació.

Sobre el mur absidal hi ha una sobre-elevació; un fris sostingut per mènsules marca l’acabament del mur original i començament del posterior. A la part inferior s’obre una finestra de doble esqueixada. Els carreus són regulars i ben escairats, ordenats en fileres horitzontals i es poden observar les marques de picapedrer.

La nau és coberta per una volta de canó i l’absis per una volta de mig cercle. Aquest és situat a un nivell superior que la nau; la diferència d’alçada és salvada per dos graons.
No presenta cap tret diferencial de la resta d’esglésies de la comarca,  per la seva estructura i ornamentació la podem situar dins el segle XII.

divendres, 5 d’octubre del 2012

L'ARCHIDISKODON MERIDIONALIS

El 10 de març, varem publicar un escrit sobre els jaciments de can Marifont i can Jan. Tal i com diu l'escrit, el juny de 1995, a can Marifont, durant les obres d'ampliació de la N-260, es varen trobar les restes d'un elefant, concretament de l'Archidiskodon meridionalis.
L'elefant meridional més antic que es coneix, fou una espècie d'elefant que visqué durant el Pleistocè d'entre fa 800.000 fins a 70.000 anys.

Foren una espècie d'una gran mida que arribava a fer 4 metres d'altura per 6 de llargada. Tenien unes cames relativament més llargues que el elefants moderns i uns ullals llargs, eren similars al mamut. Viven en els ambients càlids i boscosos que hi havia a Europa durant el períodes interglaciars. Presumiblement són els avantpassats d'alguns dels elefants nans de diverses illes mediterrànies que s'extingiren a l'Holocè.

Les restes que es van trobar, es conserven al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, no estan exposades.
Aquestes són les fotografies:





divendres, 21 de setembre del 2012

EL CAPITELL ROMÀNIC DE DOSQUERS

L’anomenat capitell de Dosquers, va ser comprat a l’antiquari Pere Planells de Girona i va ser dipositat al Museu Comarcal de Banyoles per membres del Centre d’estudis comarcals de Banyoles, actualment no està exposat.
Treballat en roca travertínica, te unes dimensions de 22 cm. d’ample per 24 cm. , i és del darrer terç del segle XII.
L’interès de la peça és bàsicament la seva decoració, es desenvolupa de forma simètrica per cada cara, en cadascuna de les cares es representa un doble cos de quadrúpede amb un únic cap orientat a la part superior i mossegant un element vegetal, sembla una tija. Aquesta enllaça amb altres motius que ocupen els angles superiors configurant una palmeta invertida centrada per una fruita.


Té un notable nivell de qualitat i destaca l’interès pels detalls, com el de les potes davanteres agafades al cos oposat o la fusió dels dorsos de les cares contigües, presenta una mutilació a la base i a la zona de l’àbac.
Aquest capitell té alguns paral.lels molt clars i ben propers, com els del claustre de Sant Pere de Galligants, a Girona, o un altre conservat al museu de Perelada. En aquests casos, es remarca el caràcter lleoní dels animals i el marc vegetal és més ampli i dominant. No obstant això, aquest tipus de palmeta manté els vincles amb l’àrea de Girona i Empordà, s’inscriu en un repertori de filiació occitana.
La qualitat de la peça i el reflex dels corrents escultòrics més destacats fan sorprenent la seva vinculació a Dosquers, a la església no es pot veure cap lloc on podia haver estat emplaçat, i és força difícil que pogués pertànyer a cap casa (Usall o Marifont) com hipòtesi podríem situar-lo al castell  però el més probable és que procedís d’un altre lloc.

Fonts documentals:
Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles
Catalunya romànica

dijous, 19 de juliol del 2012

JOAN DE ROURE


A finals del segle XIII o principis del XIV va néixer al mas Roure del veïnat de Maltorrent de la parròquia de Maià de Montcal. Actualment aquest mas no conserva el seu nom per tant no el podem situar tot i que el topònim Maltorrent podria referir-se al riu Agemalo del veïnat de Llorençà.
No es tenen referències dels seus pares, però si del seu germà Pere de Roure. Segurament Pere de Roure esdevingué l’hereu de la família i es quedà amb el mas i les seves propietats. Joan de Roure deuria percebre una quantitat de diners en concepte de legítima i va iniciar una nova vida fora del mas Roure. Pere de Roure es coneix que era home propi de Bernat de Maià senyor de Maià.
És possible que el mas Roure de Maltorrent estigués en domini directe de Bernat de Maià i que el cedís en emfiteusi a la família Roure. Joan de Roure tenia dos nebots provinents d’aquest mas, Pere de Roure, aventurer de Besalú i Joan de Roure, traginer de Besalú, eren germans i fills de Pere de Roure. És evident que van seguir el mateix camí escollit pel seu oncle i s’instal·laren a la vila de Besalú.
No es coneixen detalls dels seus primers anys a la vila, una de les primeres notícies documentals parla de la seva participació en la política municipal, juntament amb altres membres destacats de l’oligarquia urbana de Besalú. Joan de Roure es consolidà com un  personatge rellevant dins la vila. Es podria pensar en un ascens social meteòric generat, per la seva activitat professional relacionada amb la venda a termini de draps.
Es casà amb Agnés (no es tenen referències de la seva procedència) tingué un fill i dues filles, el fill actua com a draper per la zona de Banyoles, i el 1328 és nomenat pel seu pare, procurador i encarregat de recuperar-li els deutes i comandes que tingués.
Joan de Roure aplicà una política matrimonial concreta per obtenir el màxim partit de les seves filles.
El 25 d’abril de 1325 esposà la seva filla Elisenda amb Bernat de Font, fill de Pere de Font barber de Besalú amb vàries activitats relacionades amb la comanda de diners a diversos personatges de la vegueria i també amb la compra-venda de cereals, Joan de Roure pagà un dot de 2.500 sous més un aixovar força generós valorat en 100 sous. Amb el pas dels anys, Bernat es convertirà en seva la mà dreta, fins acabar ocupant el lloc principal del negoci familiar.
El 30 d’abril de 1335, esposà l’altre filla Agnés amb Bernat de Rec de Banyoles, els Rec destacaren per l’activitat mercantil i política, el dot fou de 8.500 sous, equiparable als dots pagats entre estaments socials elevats. Aquest fet fa pensar que l’estat de les seves finances era òptim, va donar com escreix 1.000 sous, més totes les seves propietats que posseeix sota domini de l’abat del monestir de Banyoles,i l’aixovar va ser similar al que va donar a la seva filla Elisenda.
La seva activitat principal va ser la de draper, un cop aconseguida una solvència econòmica destacable i amb l’ajut dels seus dos gendres, van invertir, part dels beneficis en altres negocis per tal de treure’n un bon rendiment econòmic.
Una part important dels deus recursos el va destinar al préstec a tercers, es convertí en un punt de referència entre la població de la vila i de la vegueria superant fins i tot els jueus.
Altre part la va destinar al negoci de bestiar, normalment feia la comanda a dipòsit, és a dir proporcionava un capital al pagés i el pagés jurava ciudar i alimentar el bestiar pactat com si fos seu “promito pastere cibare et custodire cura pervigili tanguam rem meam propriam”, a canvi obtenia una part dels fruits que produïssin el bestiar, tant en llana, com en futures cries. Aquesta era una pràctica habitual a l’edat mitjana, ja que pels compradors que no disposaven d’una explotació agrària els resolia molts problemes. El tracte compensava a les dues parts, l’inversor disposava de bestiar sense haver-lo de criar ell i el pagès, a canvi de cuidar els animals n’extreia un benefici. Una de les compres  més importants de bestiar que va realitzar fou la pactada amb Pere de Carrera de Jonqueres, de la parròquia de Maià. De la compra de bestiar oví  obtenia la llana que seria treballada pels teixidors, paraires, tintorers, etc., fins arribar al producte final que era el drap.
Les propietats urbanes també van ser una part important en el seu negoci, el 1328 declara tenir una casa a Besalú que la lloga a Guillem de Planlliure de Besalú, l’any següent compra una casa al centre de Besalú a tocar del mercat de la vila, al carrer del Canó, on potser tenia el seu habitatge particular i la seva botiga, incorpora als seus dominis una casa i un hort a la sagrera de Llorençà, la compra a canvi de 230 sous a Bernat Cavaller de Besalú, dos anys desprès la cedeix en emfiteusi a una família de Llorençà, Bernat Pascual i la seva dona Maria i Bartomeu Mateu gendre i la seva dona Berenguera, acorden un cens anual i acorden dividir la casa en dues parts, una per a cada família.
L’any 1135 compra per 430 sous a Joan de Font un hospicium  i un pati que tenia sota domini Ponç de Cornellà, al portal de Rocafort en direcció a la zona de Capellada. Aquest mateix any en ven per 400 sous la meitat a Bartomeu Masó, carnisser de Besalú i l’altre meitat la ven per 400 sous a Gentil, filla de Guillem Pallerès de Besalú.
D’altres propietats urbanes eren un cortal prop del riu Fluvià i una casa al carrer que va en direcció a la sinagoga.
Joan de Roure actuà en certa mesura com un senyor feudal i aconseguí un considerable patrimoni a la vegueria les propietats bàsicament estaven concentrades en tres àrees en les que més influència econòmico-comercial tenia. En la zona  de Tortellà, Sales i Sant Pere de Montagut tingué drets sobre dos masos, tres peces de terra i un bosc, amb la compra de mas Martí de Tortellà, es convertia en senyor de remences, la família Martí depenia d’ell. Les tres peces de terra al lloc anomenat la Plana de Serrat, de Tortellà, les va comprar a Bernat Lloret de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes, aquestes peces de terra eren al voltant del mas Martí, d’aquesta manera va veure augmentada la seva explotació. El bosc era situat a l’àrea de Sant Pere de Montagut, concretament a la zona del Pla de Politger, el comprà per 200 sous a Ramon Boscabanyer, personatge que venia la llenya a Joan de Roure i Bernat de Font. A la parròquia de Sales mantingué uns drets temprals sobre el mas Arola Damont adquirits per un procés judicial, on Arnal d’Arola Damont tenia un seguit de deutes amb Joan de Roure i Vidal Monell, jueu de Besalú, el mas va quedar confiscat fins que es van redimir els deutes.
A les rodalies de Besalú, al veïnat de Juïnyà, de la parròquia de Sant Martí de Capellada, obtingué, un mas gràcies a una donació de Berenguer de Pujol i deverses porcions de terra.
A la parròquia de Vilert és on tenia més propietats, va adquirir els drets sobre una casa forta i totes les propietats que restaven sota la seva jurisdicció, un molí sobre el riu Fluvià i una feixa de terra, en aquesta parròquia va tenir sota la seva jurisdicció diverses famílies en règim servil.
Altres propietat disperses són dues feixes de terra al lloc d’Arboçà, de la parròquia de Serinyà i un domini al camp de la via d’Areny, a la parròquia de Vilamalla.
L’especulació en productes alimentaris va ser un altre dels seus negocis, els anys 1326, 1333 i 1334 varen ser anys d’autèntica penúria alimentaria  a causa de les males collites, així doncs, Joan de Roure veié en l’especulació d’aquests productes un bon mercat per tal d’augmentar els seus beneficis, comprant, venent o deixant en comanda, aquests eren els mecanismes que feia servir. Bàsicament va tractar sobre quatre tipus de productes: Oli, Vi, safrà i cereals.
Una gran part dels productes que obtenia o feia a partir de l’arrendament de collites a determinats pagesos tot un clar exemple d’operació de préstec encobert, per saltar-se les normatives dictades per l’església referents a la usura, entre les moltes parròquies de la vegueria on actuava destaquen Maià, Montagut, Sales, Serinyà, etc., l’oli, el vi i els cereals, eren productes autòctons el safrà, especia que provenia de l’Asia introduït des del Regne de Valencia pels musulmans, un producte de luxe que no podia ser consumit per totes les classes socials, es conreava a Navata i Cabanelles. El podia haver adquirit tant per tenyir els draps que venia com per especular en un producte de luxe i altament valorat.
Totes aquestes actuacions eren fruit de la seva activitat principal la venda a crèdit de draps i prestamista, si no cobrava en diners o feia en espècies ja sigui bestiar, producte agrari, masos o camps.
Després d’acumular una riquesa considerable i potser pel temor als perills que comportava el fet de viatjar, va delegar el negoci al seu gendre Bernat de Font.
Joan de Roure va tenir un ampli ventall d’activitats, va participar en la política local, va formar part del consell municipal, l’any 1324 va ser jurat de la universitat (òrgan encarregat de representar els homes i dones d’una vila), juntament amb Pere de Beuda, Ramon de Gesio i Pere d’Oliveres, foren els jurats encarregats de dur a terme l’organització i recaudació de la talla (forma contributiva) per fer front a un pagament reial. L’any 1321 juntament amb Ramon de Gesio va ser el responsable de supervisar el correcte funcionament de la barra (mecanisme per aconseguir recursos financers) per les reformes del pont de Besalú, l’any 1335 va ser nomenat síndic de la vila per lliurar una sèrie de queixes en forma de pleits que formalitzà el consell per ser lliurades al monarca. També va actuar de marmessor d’alguns personatges de la vila i la vegueria de Besalú, concretament Guillem Desferrer, de Besalú, Ramon de Dominationibus, de Besalú, d’Agnès, muller de Bernat de Borror de Besalú, Pere de Bellsolà de Llogordà, Ramon Cerdà, cirurgià de Banyoles i de Ramon de Casademont. Aquest fet indica la funció que desenvolupà dins la comunitat, Joan de Roure es convertí en un punt de referència per a la societat de la vegueria de Besalú. La seva influència, a través del seu prestigi econòmic, li donà un gran reconeixement social.
Va tenir també una gran implicació amb les institucions religioses, formava part de la confraria de l’altar de Santa Magdalena de l’església de Sant Martí de Capellada com a membre destacat i en alguns moments es va encarregar de la gestió econòmica dels dominis de la institució, també va ser almoiner de l’abadia de Sant Pere. El testament de Joan de Roure no ha estat localitzat, cal suposar que va fer un extens legat a les més diverses institucions eclesiàstiques, el seu pensament no deuria diferir gaire dels personatges amb una condició social similar a la seva, mercaders, negociants, etc.
El fervor religiós d’aquest tipus de personatges anava augmentant a mida que transcorrien els anys i els negocis. El mon del comerç i els negocis era malvist per la societat i per l’església, però l’entrada de les ordres mendicants va donar suport a aquests sectors socials. Normalment els testaments dels homes enriquits a través del comerç, estaven plens de llegats i donacions a diverses institucions eclesiàstiques. Era un intent de recuperar el cel que podien haver perdut a causa de la seva activitat professional.
L’època baixmedieval va ser un període de gran dinamisme econòmic i Joan de Roure va tenir una gran visió per invertir en els àmbits més productius del moment, i no dependre tant sols d’un negoci, tenia un ampli ventall de possibilitats, podríem dir que es tractava d’un gran negociant, tot i no ser un gran mercader, va ser un comerciant local d’una vila de segon ordre, però que des d’allí va estendre una llarga xarxa econòmica en diversos camps, on tenia un paper destacat.
L’any 1340 es perd la seva pista potser es va retirar dels negocis o va morir.

Fons documental: El perfil d’un draper de Besalú al segle XIV, el llibre particular de Joan de Roure (1325-1340)  Joel Colomer Casamitjana

diumenge, 8 de juliol del 2012

UNA ESGLÉSIA DESAPAREGUDA

Santa Maria de Llorençà és el nom d’una església o capella (els documents escrits tant parlen d’església com de capella) de Maià, d’aquesta edificació no en queden restes per tan es fa impossible saber on era, tot i que la memòria popular la situa prop de can Tasi, hi ha tres indicis que ho podrien confirmar, un és el plànol  CROQUIS DE LOS TERRENOS QUE FORMARÍAN EL DISTRITO DE MAYÁ (exposat a l’ajuntament) de l’agrimensor Joan Papell i Llenas on es pot veure el nom "Olivet d’anar a missa" d’un camp proper al mas, l’altre el fet de que segons la memòria popular, el camí dels morts (avui dia desaparegut) situat a la plaça
de la Cellera, era un camí de sortida, cosa que faria suposar que l’antic cementiri de Maià era a l’església de Santa Maria,i finalment el fet de que una de les campanes de Sant Vicenç no correspon a les mides del campanar, en aquest cas hi ha dues possibilitats podria ser que aquesta campana fos de Sta. Maria o bé de l’antic campanar de cadireta de Sant Vicenç.
L’església o capella de Santa Maria de Llorençà podria ser la primera església de Maià, existeixen molt poques referències escrites, i totes daten d’uns anys en que l’església de Sant Vicenç ja existia.
L’any 1441 es trova enrunada segons la visita pastoral que va tenir lloc el día 24 de juliol i ja no es va restaurar.

REFERÈNCIES DOCUMENTALS:
10 juny 1366
Llicència als clergues de Beuda, Palera, Lligordà i Maià, de binar per dir missa al Sant Sepulcre de Palera “seu in eccleia de Lorenciano que est ipsius monasterio sufraganea”.

16 setembre 1371
Llicència al sagristà i al domer de Maià per celebrar una missa els dies de festa a la parroquial i una altra a la capella de Llorençà del terme.

3 febrer 1388
Edicte. No hanvent-hi clergue al monestir de Palera ni a la capella de Llorençano, parròquia de Maià, s’autoritza l’absència dels beneficiats.

1 març 1400
Als preveres del bisbat. Llicència de fer el servei de misses de Sant Sepulcre de Palera i de Santa Maria de Llorençà, parròquia de Maià, amb facultat de binar.

22 desembre 1401
A Jaume Guillemota, rector de Dosquers. Llicència de fer el servei de Santa Maria de Llorençà, parròquia de Maià, anexa al priorat de Palera, amb facultat de binar.

3 julio 1402
A Antoni Casals, domer de Maià. Llicència de binar per celebrar al Sant Sepulcre de Palera i a la capella de Llorençà, parròquia de Maià.

17 agost 1403
A Pere Freixes, rector de Dosquers, que ha renunciat els fruits. Llicència de fer el servei del Sant Sepulcre de Palera i la capella de Lloreçà, junt amb un servei a Maià.

2 setembre 1404
A Pere Freixa, rector de Dosquers. Llicència de fer el servei del Sant Sepulcre de Palera i de la capella de Llorençà, parròquia de Maià.

9 octubre 1405
A Pere Freixa, rector de Dosquers. Llicència de fer el servei del Sant Sepulcre de Palera i de la capella de Llorençà a Maià.

8 juny 1406
A Jaume Castell, beneficiat de Santa Maria a Maià. Llicència de fer servir el benefici per Esteve de Cases, prevere de Segueró, a fi de residir-ne un a Sant Feliu de Girona.

4 desembre 1408
A Pere Freixa, rector de Dosquers. Llicència de binar per celebrar a la capella de Llorençà, parròquia de Maià.

9 desembre 1412
A Pere Freixa, domer de Maià. Llicència de binar per celebrar missa a la capella de “Lorençano”.

7 gener 1421
A Sabert d’Abellans, prior de Palera obtentor del benefici de Santa Maria de Llorençà. Llicència de celebrar a Palera les mises que hauria de dir a Llorençà.

8 febrer 1440
S’autoritza els obrers de Borrassà a emparar els fruits de la sagristia i fer celebrar sis misses setmanals. Llicències semblants, llogant prevere, per Biert (f16), Espinavessa (f39v), Sant Pere de Riu (f40), Caballera (f41v), Vilallonga de Ter (f45v), Santa Maria de Llorençà, sufragània de Maià (f73)

24 juliol 1441
En visita pastoral de Santa Maria de Llorençà, sufragània de Maià, es trova enrunada. El prior de Palera en rep rendes que li han estat emparades. Es prolonga l’empara fins a la reconstrucció (desconeguda; sembla distint del priorat de Jonqueres)

divendres, 29 de juny del 2012

CAPELLA DE SANT PRIM I SANT FELICIÀ


Situada a Llorençà al costat de l’antic camí de Besalú va ser edificada al segle XVII,fou renovada i allargada l’any 1669. 
A començaments del segle XX la capella es va restaurar amb donatius dels fidels de Besalú, Maià, Dosquers, Lligordà i Segueró. Els Noguer de Segueró hi contribuïren regalant l’altar d’alabastre de Beuda. El 9 de setembre de 1904 es va celebrar la missa, després de la qual es va iniciar la restauració, enderrocant tot l’edifici excepte l’absis.
Donat que la font feia temps que no brollava es va determinar cavar un pou, trobant aigua a dotze pams de fondària.
A la façana, la porta adovellada i una finestra, teulada a dues aigües i petit campanar d’espadanya o cadireta. 
Al mig de la nau, el pou resguardat per una barana de ferro.
El 30 d’octubre de 1983, commemorant el 75 aniversari de la restauració de la capella, es va celebrar un aplec amb actes religiosos, sardanes i arrossada, amb el propòsit de fer-lo cada any, però no va tenir continuïtat.
 




L’any 1988 es va fer una nova 
restauració donat que estava força malmesa. Si feu la teulada nova i a tot el voltant de les parets exteriors es va fer una vorera per tal d’evitar les humitats que es filtraven a l’interior. Contribuïren al finançament de les obres el bisbat de Girona, l’Ajuntament de Maià, el poble i l’associació Amics de Sant Felicià.

HISTÒRIA:
L’any 977 en plena època d’aprovisionament de relíquies per part dels monestirs i les grans ciutats, es va fundar a Besalú el monestir de Sant Pere; l’any següent, el comte-bisbe Miró Bonfill (928-984)la confirmava, ampliava les donacions i donava la propietat del cenobi a Sant Pere de Roma. Aquestes gestions amb Roma li van valer aconseguir, entre d’altres privilegis, la possessió dels dos “cossos sants”.
Manel Galimany, a la Catalunya romànica, relata com “els bons oficis de Miró feren que fos tralladat al monestir, tal com s’esqueia a la seva importàcia, “corpus venerandi martirs nomine Primi, pro cuis intercessionibus omnipotens Deus multuis in eodem loco dignatus est fieri virtibus”. Com diu el mateix autor, Prim i Felicià eren dos màrtirs, morts durant la dominació romana, venerats fins aleshores a l’església de Santa Maria D’Agen, a la Gascunya francesa.
Tot i que la tradició fixa l’origen de les relíquies a la població francesa d’Agen és molt probable que no sigui res més que una llegenda. Antoni Vicent Domènec a la seva Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Catalunya insisteix, a principi del segle XVII, que són francesos; Pere de Ribadeseyra al Flos saqnctorum de las vidas de los santos escrit a finals del segle XVIII, els situa a Roma i que el seu martiri va tenir lloc l’any 386.
La intensa relació del comte-bisbe amb la ciutat de Roma i el centre de l’Església semblarien confirmar aquesta última suposició. Confirmaria aquesta versió que Iacomo da Varazze. A la seva Llegenda àuria, fa esment de dos germans, Prim i Felicià, que haurien viscut en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià; aquests, segons aquesta versió, van patir martiri, en no renegar de la seva fe cristiana, l’any 287. Louís Réaua esmenta que, les relíquies de Sant Prim es conserven a la ciutat austríaca de Salzburg. Encara més curiós, és que Joan Amades només fa esment de Sant Prim, sense fer referència del seu germà, i evidentment el situa a Besalú.
El trasllat d’aquestes relíquies, tal i com era costum a l’època, va ser embellit amb una pietosa llegenda. Francesc Montsalvatge, a finals del segle XIX, fa esment que els portadors de les urnes amb les relíquies sagrades, provinents d’Agen, van aturar-se, assedegats i cansats, en un lloc de la parròquia de Maià on havien d’esperar els seus convilatans per iniciar la processó d’entrada a Besalú. Allà, diu Montsalvatge, van quedar profundament adormits i “quan es van despertar van veure prop d’ells una font d’aigua saborosíssima, fresca com el gel i transparent com el cristall”. Al costat de la font, en record del prodigi, es va edificar una església, dedicada als dos sants.
Els dos sants eren reclamats per solucionar diverses malalties, com la migranya o el mal de queixals (en aquest cas calia tocar una peça dental de sant Prim dipositada en un reliquiari); també eren tinguts per advocats contra les pedregades.

Bisbat de Girona, documentació relacionada:
15 abril 1645.
Llicència als monjos de Besalú, per portar les relíquies de Sant Prim en processó a Sant Prim de Maià.

11 juny 1650
Llicència als jurats de Besalú, de fer processó a Sant Prim de Maià.


29 març 1654
Llicència a la confraria de Sant Prim i Felicià de Besalú de fer processó dins a Sant Prim de Maià,  altra al'abat de Sant Pere de Besalú, f 82; semblants per l'any 1655, f 114 i 142; per l'any 1656

16 abril 1659
Llicència a les parròquies de la baronia de Vilademuls, de fer processó al Collell,  a Sant Llorenç de la Muga per anar a Sant Aniol d'Aguja, f 101; a Besalú per anar a Sant Prim de Maià.

24 març 1663
Llicència a Sant Pere de Besalú, de fer processó a Sant Prim de Maià, ; pel 1664, f 113v.

31 març 1668
Llicència a Besalú de fer processó a Sant Prim de Maià, igualment es concedí a Saus d'anar a Gràcia d'Empúries i a Cistella d'anar al Mont.

5 abril 1670
Llicència a Besalú de fer processó a Sant Prim de Maià.

Fons documentals:
Els pobles gironins, festes, història, costums i tradicions VI La comarca de la Garrotxa, Maruja Arnau i Guerola
Catalunya romànica, Manel Galimany
El reliquiari, Joan Arimany Juventeny

dijous, 21 de juny del 2012

CAN COROMINES


Masia situada al paratge de Llorençà, a ponent del nucli de Maià, propera a la capella dedicada a Sant Prim i Sant Felicià. 

És de planta irregular degut a l'afegiment de cossos adossats a l'edifici primitiu ubicat a migdia. Aquest darrer disposava de baixos (destinats al bestiar, amb pilars i voltes d'aresta), planta (amb escala de pedra interior) i pis superior-graner. Va ésser bastida amb pedra del país poc treballada, fent excepció als carreus emprats per fer els cantoners i les obertures. 
La porta d'accés és un gran arc adovellat. 
Finestres: A la façana de llevant es podien veure les restes de dues finestres esculturades en estil gòtic tardà, una d'elles està emmarcada per columnes estriades adossades als murs amb capitells que representen el cap d'una dona i d'un home amb gran barba i bigoti; l'altre finestra també té columnes estriades i els capitells estan ornats amb gran fulles d'acant. La resta de la decoració es va fer amb motius geomètrics. 

Al llarg del temps s'han afegit diferents cossos a la masia principal. Són de planta baixa i pis i la seva factura es semblant al cos originari excepte un últim cos construït a finals del segle XX quan la masia es va transformar en càmping; aquest cos consta de planta baixa i dos pisos amb grans finestres rectangulars, coberta a una aigua i la part que dona a la façana principal té forma arrodonida. Mentre que tota la casa té la pedra vista, aquest últim cos està arrebossat i pintat.

Notícies històriques

Can Coromines és una antiga masia de planta irregular, bastida en diverses etapes. La façana que mira a migdia és el primer cos d'edifici construït, destacant-se una gran porta adovellada que dóna accés als interiors. Posteriorment les ampliacions del mas s'efectuaren per les altres tres façanes, bastint-se la part del llevant en el decurs dels segles XVI-XVII. tot i que la troballa d’unes sitges probablement ibèriques i el forn d’època romana fa pensar que l’origen és molt més antic. A dintre el mas hi havia un molí fariner i trull d'oli, del qual hi ha referències vers l'any 1200.  Can Coromines va ésser abandonada l'any 1984, i més endavant es va adaptar a la nova funció de càmping i apartaments de lloguer.

dimecres, 13 de juny del 2012

PAPER MONEDA DE L’AJUNTAMENT DE MAIÀ DE MONTCAL


La manca de paper moneda ocasionada en el decurs de la guerra civil i els canvis que s'estaven originant, van autoritzar a que els ajuntaments i d'altres organismes poguessin emetre i distribuir la seva pròpia moneda.  L’any 1937 (no es pot precisar més exactament) es va crear una emissió de vals moneda locals amb els valors de 2 pessetes i 1 pesseta, per un import total de dues mil pessetes.
Impresos per una sola cara sobre cartró. Aquests bitllets estan dentats pel costat esquerre, car degueren ésser confeccionats en carnets o potser en blocs de dos capgirats i no hi figura cap emblema ni dibuix a part de l’escut de Catalunya tallat pel mig del dentat.

Pel setembre de 1937, es creà una nova emissió de paper moneda, aquesta vegada amb els valors de 50 cèntims i 25 cèntims per un import total de mil cinc-centes pessetes.
Es tracta d’uns artístics bitllets impresos per Gràfiques Minerva d’Olot, el revers dels quals està ocupat per un dibuix de l’artista olotí Josep Mª Dou i Camps representant una dona Jove amb el pit un, tenint a la mà esquerra una torxa i a la dreta una falç simbolitzant la deessa Ceres. Als seus peus, hi ha un corn de l’abundància vessant fruita i una enclusa i un mall, tot enquadrat per una bonica sanefa. Aquest mateix dibuix es troba repetit en el fons de l’anvers.

dijous, 7 de juny del 2012

L’ORIGEN DEL NOM DE MAIÀ DE MONTCAL


Essent Rei Alfonso XIII el Consejo de Ministros a proposta de La Real Sociedad Geogràfica el 26 de juny de 1916 va aprovar el Real Decreto per el qual es decidia canviar de denominació 573 ajuntaments del regne entre ells el de Mayá.. Signat per el Presidente del Consejo de Ministros, Alvaro Figueroa  conde de Romanones.

La Real Sociedad Geogràfica en un escrit dirigit a la Presidéncia del Consejo de Ministros, Exposa:
“Señor: La Real Sociedad Geogràfica ha realizado prolijo y meditado estudio para la reforma de la Nomenclatura geogràfica de Espanya, por estimar de conveniéncia y verdadera utilidad el cambio de denominación de las entidades de población cabezas de distrito municipal, á fin de que desaparezca la extraordinaria y lamentable confusión originada por el hecho de existir, entre los 9.266 Ayuntamientos que constituyen la Nación, más de 1020 con idénticos nombres, y éstos sin clasificació ni aditamiento alguno que los distinga.
Al acometer dicha Real Sociedad labor tan importante i meritoria, háse atendido á bases ó reglas generales que imprimiesen á la obra unidad de criterio, limitàndola en lo posible y procurando que afectara el menor número de localidades, dejando intacto el nombre actual á las poblaciones de mayor categoría administrativa, como las capitales de provincia, cabezas de partido judicial y las de mayor número de habitantes, y variando los de aquellas entidades de población cuyo número de vecinos es menor que el de sus homónimas, procurando que el calificativo que se asigna no sea arbitrario, sino el que la tradición, el uso ó los afectos de cada localidad vienen consagrando, y teniendo también presentes los antecedentes históricos, circunstancias especiales del terreno, etc., y con especial predilección las palabras que expresan nombre de corriente de agua, de la montaña, del territorio, de la particularidad geogràfica, en fin, en cuyas cercanías ó dentro del cual se halle enclavado el Ayuntamiento ó población cuyo nombre propone modificar, habida cuenta del caràcter de perpetuidad del accidente que califique y distingue al pueblo de que se trate, á fin de que lleve consigo la casi inmutabilidad de su nueva designación.........”
Actualment es fa difícil saber on era l’altre poble o ciutat amb el nom de Mayá, a deduir per l’escrit tenia més habitants però no hi ha cap constància de la seva situació.

El 15 de juliol de 1916 essent alcalde Feliu Jou i regidors Pablo Pairó, Pedro Rovira, Pedro Pairó i Antonio Alabert en una reunió mantinguda a l'Ajuntament es va comunicar de forma oficial el canvi de nom tot i que el 8 de juliol de 1916 ja havia estat publicada al Boletin Oficial de la Provincia de Gerona. És així com Mayá va passar a ser Mayá de Moncal i posteriorment amb la democràcia l’actual Maià de Montcal.

dijous, 31 de maig del 2012

JOAQUIM JUANOLA I ROVIRA (1853-1912)


Va néixer a can Badó de Maià de Montcal  l’1 de març de 1853, als disset anys va ingressar al seminari del Collell, als vint anys a la casa claretiana de Tuïr i als vint-i-cinc va ser ordenat sacerdot a Elna.
L’any 1884 va ser destinat a la colònia guineana de Fernando Poo per escampar-hi un catolicisme molt estricte i combatre animistes i protestants. La missió claretiana de la qual era el superior, estava integrada per sis missioners catalans (dos pares i quatre germans).
Va redactar la gramàtica i el diccionari de la llengua bubi, de la família bantu, per facilitar-ne l’evangelització, publicada per la impremta A. Pérez Dubrull – Madrid 1890, i nombrosos escrits científics i d’investigació. Va descobrir el llac Loreto i diverses fonts termals, l’any 1903 va fundar la revista “La Guinea Espanyola”.
Destacat etnòleg i geògraf, les seves observacions i descobriments li van valer el nomenament com a soci de la Real Sociedad Geográfica de Madrid (1896).
Va passar a la història com un missioner coratjós que l’agost de 1885 va aconseguir preservar la colònia d’Annobón per a la corona espanyola, hissant ben alta la bandera vermella i groga, quan va veure que s’acostava a l’illa la corbeta Cyclops de la marina de guerra alemanya, va voler deixar ben clar que aquella petita illa perduda el mig de l’oceà era un territori ocupat per Espanya. Tot i que no queda clar  si la missió de la corbeta era d’ocupació o tant sols d’aprovisionament.
Basada en aquest fet l’any 1946 es va estrenar la pel·lícula Mision Blanca, dirigida per Juan de Orduña, guardonada com la millor pel·lícula de l’any per el Sindicato Nacional del espectáculo,  aquesta pel·lícula va donar un gran reconeixement al pare Joaquim Juanola i es va convertir en l’únic claretià que ha sortit en una sèrie de segells de correus.
Desprès de la glòria va venir l’oblit, quan l’historicisme acadèmic va denunciar els abusos inqüestionables del colonialisme, amb els quals alguna cosa hi van tenir a veure els missioners catòlics.
El pare Juanola es va convertir en el fervent vetllador dels interessos de l’imperialisme espanyol. Es va mostrar força combatiu a l’hora de marcar l’abast dels territoris de la prefectura apostòlica espanyola en front de les pretensions d’anglesos, francesos i alemanys, en un moment en que la diplomàcia vaticana, en espera del traçat definitiu de les fronteres colonials en litigi, encara no s’havia pronunciat.
Es fa palès en diferents escrits, en el quals gairebé sempre i de manera contrària al que feia sempre, s’expressava en català, els seus arguments sobre l’espanyolitat de tota la regió del Cabo San Juan. Sovint va xocar amb les pretensions del bisbe de Libreville.
L’any 1900 el Tractat de París, va retallar les pretensions del govern de Madrid. Mentrestant, Espanya va disposar de l’infatigable pare Juanola per demostrar on calgués que, on hi havia missioners claretians, no valia la regla jurídica “Res nullius fit primi occupantis” (“El que no és de ningú és del primer ocupant”), esgrimida pels usurpadors europeus dels territoris africans.
“Muy apreciado D. Emilio:
Tengo la satisfacción de remitirle el rescripto, digo mejor, copia del rescripto, de Roma, por el qual verà V. Cómo la jurisdicción eclesiàstica está a nuestro favor sobre los territorios en litigio del Muni etc. Etc. Y tanto más es satisfactorio, cuanto que el Vicariato Apostólico de Gabón se la quiso para sí, dejando para esta Prefectura con el solo y casi pelado Cabo San Juan.
Si bien bajo este punto de vista a V. Le importarà menos que a nosotros, empero hay más que considerar, puesto que también somos espanyoles; y V., como entusiasta de estas posesiones, no dudo sabrá hacer valer el sentido y fondo de dicho rescripto, pues favorece nuestra causa.
Efectivamente, en la líneas tercera i cuarta dice cum magno interioris terrae tractu, quod cum praedicto promontorio ad hispanum gubernium pertinet. “Sobre la grande extensión de territorio interior que, juntamente con el predicho cabo, pertenece (en presente) al gobierno espanyol”. De manera que en esto no había la menor duda para la Sagrada Congregación de Propaganda, de que aquel territorio pertenecia a Espanya.
Espero que V. Comprenderá perfectamente el móvil que tengo en escribir a V. Estas líneas. Dispense y cuente con el mejor de los amigos.
Con la mayor consideración del humilde
Joaquí Juanola, C.M.F.” (CREUS 2002, p. 31)
Aquesta carta reflecteix força bé la seva posició en el seu paper d’escarrassat agent territorial al servei de l’imperialisme espanyol.
Però l’interès de la corona espanyola no va ser precisament els fins evangèlics que tenia en ment el pare Juanola, sinó unes raons  totalment reprovables: convertir-les en centres neuràlgics del tràfic d’esclaus destinats a les colònies americanes.
Amb el declivi del tràfic de persones Espanya va desatendre durant més d’un segle aquest territori poc productiu, fins desprès de la independència de Cuba no el van convertir en el darrer bastió, encara verge, de la renovada empenta civilitzadora i cristianitzadora de l’atrotinat imperialisme espanyol, amb el qual els claretians, per més catalans que fossin, es van identificar plenament.
Però res de tot això fa empetitir la feina feta com a gran erudit africà, cal tenir molt present que tot ho va fer conforme al seu temps i a la seva manera.
El 2 de maig de 1912, els tam tam de la selva, des del Camerun a Cabo San Juan transmetien la mort de pare Juanola, dient que havia mort  “un gran pare”.

Fonts documentals
Revista de Girona nº 248 (Missioner, geògraf i descobridor – La gesta patriòtica i cívica del garrotxí Joaquim Juanola -Miquel Vilaró), Creus, Jacint (1998) El  P. Joaquim Juanola (1853-1912) i l’inici de la colonització de Guinea Equatorial, Arxiu Històric Comarcal d’Olot, full parroquial Girona 27 juliol de 1986

dilluns, 21 de maig del 2012

CAN FRIGOLA

Es troba en un trencant al revolt que va a Santa Magdalena. Segons acrediten uns pergamins que s'hi trobaren, la casa ve documentada en el segle X

dimecres, 16 de maig del 2012

LA SORPRENENT NECROLOGIA D'UNA PAGESA DE MAIÀ (1786)


A Madrid es feia un diari de títol llarg, Diario curioso, erudito, económico y comercial. En l’edició que va sortir el dia 15 de setembre de 1786, a la secció “Noticias particulares de Madrid”, ves per on, s’hi va fer saber, amb una certa extensió de detalls, la defunció, a Besalú, de la vídua Maria Teresa Frigola i Esparragueras, de Maià. Costa d’entreveure els motius pels quals el diari va prestar atenció a aquesta dona de la Garrotxa, i d'aquí la sorpresa de trobar-nos-la entre la premsa madrilenya. Pel contingut i els detalls que s’hi donen, forçosament havia de ser algú de la família qui degué trobar la manera de fer pública a la capital del Regne la trajectòria familiar de la difunta, que en tot cas no sembla pas que sobrepassés mai el mer àmbit local.  
En síntesi (en reprodueixo el text complet) es fa saber la mort d’aquesta persona, de 84 anys, nascuda al Sallent, veïna de Maià i morta a Besalú, que havia tingut 12 fills (un d’ells rector de la parròquia de Fares), 38 néts (dos d’ells també sacerdots) i 80 besnéts (detallant, altra volta, que dos d’ells eren sacerdots beneficiats de Besalú), que s’havia casat als 11 anys i que, enviudada el 1769, de llavors ençà no s’havia tornat a casar. En total, 29 línies a doble columna, amb les quals no es voldria altra cosa que retre homenatge a la mare d’un esponerós brancatge familiar. 
 
En els documents notarials i parroquials del moment, el cognom fluctua entre Esparragueras i Espargueras. Maria Teresa havia estat casada amb Joan Frigola, de qui, com era llavors costum, n’havia incorporat el cognom al seu nom de casada. Ens diu la notícia que s’havia casat als 11 anys, això sí, amb la deguda dispensa eclesiàstica. En aquell segle l’edat mínima per casar-se, segons el dret canònic, era de 12 anys per a les noies i de 14 anys per als nois (actualment és de 14 i 16 anys, respectivament, en el cas del dret canònic, i de 16 anys –rebaixable amb certes condicions als 14 anys– pel que fa al codi civil de l’Estat). Essent com era una noieta del Sallent, a tocar de Santa Pau (on encara es manté un mas que porta el seu cognom familiar), això de casar-se als 11 anys amb un hereu de Maià, a l’altra punta de la comarca, té tots els tons propis d’un casament de conveniència entre dues riques famílies rurals.

Joan Frigola, el seu marit, era l’hereu del mas Frigola de Maià. Era un bon partit, perquè en el moment de la mort de Maria Teresa, el patrimoni que en quedà comprenia no només aquest mas, sinó també el mas Planas de Queixàs i els masos Lladó, Vilar de Munt i Vilar de Vall de Dosquers, amb totes les seves terres i honors. Dels 12 fills de què parla el text, l’hereu va ser Miquel Frigola, que casà amb Rosa Heras. El fill que arribà al sacerdoci ha de ser Isidre Frigola, que consta ser rector de la parròquia de Santa Maria de Fares entre els anys 1782 i 1795. Els dos cosins que també s’esmenten en la necrologia com a pertanyents a l’estat eclesiàstic, deuen ser mossèn Roc Espargueras, prevere i beneficiat de Besalú i ecònom de Sant Martí de Capellades i Fares, i mossèn Vicenç Espargueras, prevere i beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

El llibre d’òbits de Sant Maria de Besalú (1602-1841) recull la corresponent partida de la seva defunció i enterrament: “En Besalú, als 27 agost 1786. En la casa de la Sacristia de la collegiata de Sta. Maria de la present vila [Besalú] morí Maria Teresa Frigola y Esparraguera, viuda dexada del qº [difunt] Joan Frigola, pagès de Mayà, de edat 85 anys poch més o menos. Fou enterrada en la parroquial Iglesia de Sant Vicens de Mayà. Rebé tots los Sts. Sagraments de dita collegiata. Anima ejus requiescat in pace”.

Maria Teresa deixava aquí a la terra una descendència de 130 fills, néts i besnéts, dels quals, en el moment de la seva mort, en vivien 111, tots fruit del seu únic matrimoni amb l'hereu Frigola. És una bona descendència que fa honor a la proverbial fecunditat familar pròpia de l'Antic Règim, tot i que arribar als 12 fills no era pas habitual. Tenir molta descendència suposava poder-se acollir a certes exempcions fiscals i de prestació personal, però això era més fàcil a Castella que no pas a Catalunya. A Castella n'hi havia prou amb tenir 6 fills nois per poder gaudir ja d'aquests beneficis, mentre que a Catalunya calia arribar als 12 fills (aquí, però, comptant nois i noies), si bé, a més, en aquest còmpute es podien incloure els néts fills de l'hereu que l'avi encara mantingués i alimentés a casa seva. I això tampoc no passava tant: el 1773 a Olot només hi havia 9 caps de família (6 a la vila i 3 en les cases de pagès del terme) que ho complissin. En aquest mateix any dos altres olotins, Francesc Basil i Joan Fàbrega, provaren de demanar exempcions fiscals perquè arribaven als 6 fills nois, però l'Administració no badava pas, i dos anys després se'ls digué que res de res, que això només valia per a Castella. El 1782 una reial cèdula tornà a confirmar amb caràcter general que a Catalunya, perquè Hisenda fes descompte, no s'hi valien altres raons que arribar a tenir els 12 fills preceptius.  

Posats, però, a parlar de descendències, la de la Maria Teresa de Maià que donà peu a aquella necrologia del diari madrileny, encara es queda per dessota de la descendència d’una altra dona de la comarca, Maria Pujol i Marcé, olotina, nascuda pels volts de 1747 i que morí el 1830. L’epitafi de la seva tomba el recollí Lluís Permanyer en un article a La Vanguardia publicat el 1988: “Aquí descansa el cadáver de María Pujol y Marcé, viuda, natural de Olot; falleció en 3 de abril de 1830, de edad 82 años, 7 meses y 10 días, habiendo dejado de su único matrimonio: Vivos, 5 hijos, 42 nietos, 46 bisnietos, 93 total. Muertos, 8 hijos, 32 nietos, 43 bisnietos, 83 total. En total: 176.


Miquel Puig i Reixach 
www.miquelpuig.cat