Va néixer a can Badó de Maià de Montcal l’1 de març de 1853, als disset anys va
ingressar al seminari del Collell, als vint anys a la casa claretiana de Tuïr i
als vint-i-cinc va ser ordenat sacerdot a Elna.
L’any 1884 va ser destinat a la colònia
guineana de Fernando Poo per escampar-hi un catolicisme molt estricte i
combatre animistes i protestants. La missió claretiana de la qual era el
superior, estava integrada per sis missioners catalans (dos pares i quatre
germans).
Va redactar la gramàtica i el diccionari de
la llengua bubi, de la família bantu, per facilitar-ne l’evangelització,
publicada per la impremta A. Pérez
Dubrull – Madrid 1890, i nombrosos escrits científics i d’investigació. Va
descobrir el llac Loreto i diverses fonts termals, l’any 1903 va fundar la
revista “La Guinea Espanyola”.
Destacat etnòleg i geògraf, les seves
observacions i descobriments li van valer el nomenament com a soci de la Real Sociedad Geográfica de
Madrid (1896).
Va passar a la història com un missioner
coratjós que l’agost de 1885 va aconseguir preservar la colònia d’Annobón per a
la corona espanyola, hissant ben alta la bandera vermella i groga, quan va
veure que s’acostava a l’illa la corbeta Cyclops de la marina de guerra alemanya,
va voler deixar ben clar que aquella petita illa perduda el mig de l’oceà era
un territori ocupat per Espanya. Tot i que no queda clar si la missió de la corbeta era d’ocupació o
tant sols d’aprovisionament.
Basada en aquest fet l’any 1946 es va estrenar
la pel·lícula Mision Blanca, dirigida
per Juan de Orduña, guardonada com la millor pel·lícula de l’any per el Sindicato Nacional del espectáculo, aquesta pel·lícula va donar un gran
reconeixement al pare Joaquim Juanola i es va convertir en l’únic claretià que
ha sortit en una sèrie de segells de correus.
Desprès de la glòria va venir
l’oblit, quan l’historicisme acadèmic va denunciar els abusos inqüestionables
del colonialisme, amb els quals alguna cosa hi van tenir a veure els missioners
catòlics.
El pare Juanola es va convertir en el
fervent vetllador dels interessos de l’imperialisme espanyol. Es va mostrar
força combatiu a l’hora de marcar l’abast dels territoris de la prefectura
apostòlica espanyola en front de les pretensions d’anglesos, francesos i
alemanys, en un moment en que la diplomàcia vaticana, en espera del traçat
definitiu de les fronteres colonials en litigi, encara no s’havia pronunciat.
Es fa palès en diferents escrits, en el
quals gairebé sempre i de manera contrària al que feia sempre, s’expressava en
català, els seus arguments sobre l’espanyolitat de tota la regió del Cabo San
Juan. Sovint va xocar amb les pretensions del bisbe de Libreville.
L’any 1900 el Tractat de París, va retallar
les pretensions del govern de Madrid. Mentrestant, Espanya va disposar de
l’infatigable pare Juanola per demostrar on calgués que, on hi havia missioners
claretians, no valia la regla jurídica “Res nullius fit primi occupantis” (“El
que no és de ningú és del primer ocupant”), esgrimida pels usurpadors europeus
dels territoris africans.
“Muy
apreciado D. Emilio:
Tengo
la satisfacción de remitirle el rescripto, digo mejor, copia del rescripto, de
Roma, por el qual verà V. Cómo la jurisdicción eclesiàstica está a nuestro
favor sobre los territorios en litigio del Muni etc. Etc. Y tanto más es
satisfactorio, cuanto que el Vicariato Apostólico de Gabón se la quiso para sí,
dejando para esta Prefectura con el solo y casi pelado Cabo San Juan.
Si
bien bajo este punto de vista a V. Le importarà menos que a nosotros, empero
hay más que considerar, puesto que también somos espanyoles; y V., como
entusiasta de estas posesiones, no dudo sabrá hacer valer el sentido y fondo de
dicho rescripto, pues favorece nuestra causa.
Efectivamente,
en la líneas tercera i cuarta dice cum magno interioris terrae tractu, quod cum
praedicto promontorio ad hispanum gubernium pertinet. “Sobre la grande
extensión de territorio interior que, juntamente con el predicho cabo,
pertenece (en presente) al gobierno espanyol”. De manera que en esto no había
la menor duda para la Sagrada Congregación
de Propaganda, de que aquel territorio pertenecia a Espanya.
Espero
que V. Comprenderá perfectamente el móvil que tengo en escribir a V. Estas
líneas. Dispense y cuente con el mejor de los amigos.
Con la mayor consideración del humilde
Joaquí Juanola, C.M.F.” (CREUS 2002, p. 31)
Aquesta carta reflecteix força bé la seva
posició en el seu paper d’escarrassat agent territorial al servei de
l’imperialisme espanyol.
Però l’interès de la corona espanyola no va
ser precisament els fins evangèlics que tenia en ment el pare Juanola, sinó
unes raons totalment reprovables:
convertir-les en centres neuràlgics del tràfic d’esclaus destinats a les
colònies americanes.
Amb el declivi del tràfic de persones
Espanya va desatendre durant més d’un segle aquest territori poc productiu,
fins desprès de la independència de Cuba no el van convertir en el darrer
bastió, encara verge, de la renovada empenta civilitzadora i cristianitzadora
de l’atrotinat imperialisme espanyol, amb el qual els claretians, per més
catalans que fossin, es van identificar plenament.
Però res de tot això fa empetitir la feina
feta com a gran erudit africà, cal tenir molt present que tot ho va fer
conforme al seu temps i a la seva manera.
El 2 de maig de 1912, els tam tam de la
selva, des del Camerun a Cabo San Juan transmetien la mort de pare Juanola,
dient que havia mort “un gran pare”.
Fonts
documentals
Revista de
Girona nº 248 (Missioner, geògraf i
descobridor – La gesta patriòtica i cívica del garrotxí Joaquim Juanola -Miquel
Vilaró), Creus, Jacint (1998) El P. Joaquim Juanola (1853-1912) i l’inici de la
colonització de Guinea Equatorial, Arxiu Històric Comarcal d’Olot, full
parroquial Girona 27 juliol de 1986
