CAN MARIFONT

Es troba situada venint de Besalú en direcció a Figueres, just a mà esquerra abans d’arribar a la cruïlla que porta a Maià.

Del mas es te constància de molt antic. A l’any 977, en el document fundacional de Sant Pere de Besalú, hi ve esmentat com una donació del Comte Bisbe Miró a l’esmenta’t monestir.
La masia és de grans dimensions fruït de successives ampliacions i poc en resta de l’estructura original, tot i que encara conserva algun tret de l'antiga contrucció.
Dintre dels seus límits s’hi troba el mas de Can Joan Gros.

ELS PAPERS DE SALAMANCA DE DOSQUERS

CAN USALL

 

S’hi accedeix per un camí a la dreta de la carretera de Besalú a Figueres, bosc endins. Era una dels masos més importants i grans del terme. Dintre la mateixa propietat s’hi troben cinc masies més.

Actualment presenta un estat de ruïna lamentable, si bé deixa intuir el seu passat esplendorós. Crida l'atenció la magnífica teulada a tot volt de l'edifici. 

Al portal d'accés al mas podem veure la data de 1859, aquest portal dóna accés al pati o era on hi ha una bella porta dovellada que dona pas a la casa.  En una de les finestres hi ha gravada la data de 1644. A les obertures laterals també hi consta la data de 1859, i en una d’elles s’hi llegeix el nom de Joan Usall, que segurament realitzà la última restauració.

El castell de Dosquers (3)

 El paper defensiu del castell
Les tensions territorials de l’edat mitjana queden paleses en la importància de la guerra, que en les societats del s.XIII era un estil de vida, ho dominava tot, i esdevenia  una veritable professió per a reis, nobles, cavallers, peons, homes de frontera i aventurers de tota mena, i fins i tot per als religiosos. El Bisbe Guillem de Cabanelles (1227-1245), per exemple, va participar en l'expedició de Jaume I a Mallorca, durant la qual participà en el consell reial i fou àrbitre en el repartiment dels territoris conquerits.
La majoria dels castells no eren un espai per a prínceps i princeses, com surt a les pel•lícules, eren espais que servien per defensar la població en cas d'un atac, per acollir les companyies de soldats en cas de batalles i també, servien d'enclau estratègic en cas de guerra (per controlar el territori, protegir-lo, etc).
Un dels exemples bèl•lics que més conseqüències va provocar a la regió i que probablement va afectar al castell el trobem el 1285, quan les tropes franceses van assetjar Besalú, durant la croada contra Pere el Gran. Pel mes de juliol, el rei havia disposat que Albert de Mediona, amb 60 cavallers i 2000 servents, utilitzés Besalú com a base d’operacions per fustigar l’exèrcit francès. Quan va fracassar en l’intent d’ocupar Girona i el rei Felip d’Ardit va emmalaltir, els francesos van provar de remuntar el Fluvià per tornar a passar els Pirineus; per tal d’obrir-se pas, dos mil cavallers i quatre mil homes d’infanteria van intentar prendre Besalú, però la resistència dels defensors va evitar l’ocupació i el saqueig de la vila, tot i això la seva rodalia fou devastada  i, probablement, el castell de Dosquers no quedà al marge d’aquesta destrucció.

Tenim altres casos interessants en què es documenten de manera més directe algunes d'aquestes funcions militars en el castell de Dosquers. Per exemple, durant l’auge bèl•lic que hi hagué a la regió durant el regnat de Pere III el cerimoniós (1336-1387), apareix un document del 1347 en què es reclama als homes de la Bisbal, Rupià, Dosquers, Ullà, Bàscara i Crespià que “vagin amb els exèrcits del rei, atès que se sap per Ramon de Totzó, governador de Girona, que Jaume de Montpeller amenaça el Rosselló i la Cerdanya”. I uns altres dos documents, un del 1362 i un del 1365 que es dirigeixen al batlle de Crespià, on se li diu que  “si passen per ací les companyies, es reculli amb la gent, bestiar i mobles, al castell de Dosquers”.
Del 1368, és un document on es demana a Ramón Lledó, Batlle de Dosquers, que “obligui als veïns construir els murs del castell fins el mes de juliol”, probablement, en previsió de l’arribada d’incursions franceses a la zona. De fet fou entre 1389 i 1390 quan les tropes del comte francès d'Armagnac envaïren l'Empordà i van assetjar Besalú. Veiem en el fragment següent com es preparen per l’atac “A Jaume Querol, batlle, i Guillem Sa Riera, del castell de Dosquers, venint companyies estrangeres, i en previsió que s'haurà de recollir gent al castell, els nomena governadors.”
En cas d’invasió  hi havia un usatge que establia la potestat del príncep o rei (usatge de Princeps Namque) de cridar a les armes a tots els homes útils. Aquest fet apareix en un document del 1361 en què el rei en virtut del Princeps Namque es dirigeix al Batlle de la Bisbal,  i li "mana que els homes vagin al Rosselló. Faci preparar armes i viandes dels homes de la Bisbal”, 2 abril 1361; s’escrigué també Ramon Lledó de Dosquers, Pere Masó de Crespià, Guillem Pedrera de Bàscara i a altres batlles.
Sovint, el rei, reclamava aquest usatge i en redimia a la població, a canvi  del pagament d’una suma de diners com podem veure en un document del 1368 on “Bernat Ferrer, comissari reial per a les composicions d’usatge Princeps Namque, firma rebut als homes de (...) i Dosquers de 300 florins d’or d’Aragó per a l’expedició contra la invasió estrangera i per una execució contra el comte d’Empúries, de gener a abril de 1385, i de 130 lliures pagades per mantenir certs Ballesters.”  I també el 1391 on “Francesc Torrent, comissari reial per a la redempció de l’usatge Princeps Namque firma rebut del bisbe Berenguer d’Anglesola de 50 florins d’or d’Aragó com a esmena de dit usatge per l’any 1385 per les parròquies de Bàscara, Dosquers, (...) de 20 florins d’or com a salari de comissió.”

Podem parlar, també, del paper del castell durant la Guerra Remença. El 1462, hi hagué la primera revolta remença. La Guerra Remença és un conflicte social que inicià la guerra civil catalana del s.XV. Una sentència de 1455 suspenia la servitud arreu del Principat, però aquesta va xocar amb la resistència dels senyors, els quals van aconseguir capgirar la situació a canvi d’una important suma de diners. Al començament de 1462, molts pagesos de la muntanya gironina deixaren llurs masos decidits a aconseguir per la força la solució que redimís els mals usos que els hi imposaven els nobles. Els pagesos pensaven que un cop acabada la guerra el rei eliminaria, de nou, els mals usos (cosa que no va fer) i  es posaren al costat del rei Joan II contra els senyors feudals, laics i eclesiàstics. Pel març els revoltats entraren a Castellfollit i Santa Pau i amenaçaren Besalú sota el capitost remença Francesc de Verntallat.
Sembla que en aquesta lluita  el castell estava dominat pel bàndol contrari a Joan II i els remences, ja que el Duc de Lorena, que dirigia les tropes de Pere contra Joan II declarà aplicables a la defensa del castell de Dosquers les rendes d'aquesta fortalesa. De la mateixa manera, l'església de Jonqueres, fou fortificada restant sota les ordres d’ Andreu de Queixàs (que fou nomenat capità pel Duc de Lorena) i per tant contra el bàndol del monarca Joan II.
Al llarg del conflicte, la vila de Besalú va patir setges contínuament i, com recorda un document de març de 1464, la fam provocada per la manca de provisions va fer que els seus habitants s’haguessin d’alimentar de gats, rates, cavalls i mules per no morir; el castell de Dosquers hauria pogut servir en aquest assetjament, si tenim en compte que era un bastió del bàndol contrari als reialistes i els remences.
Els segles XVI i XVII  es caracteritzen per forts trasbalsos i dificultats, una de les causes es pot atribuir a les polítiques bel•licistes de les monarquies europees que es manifestà en qüestions com el bandolerisme (el 1606 es documenta a Dosquers una  Llicència per fer unió contra els bandits) la guerra  dels Segadors de 1640 i els allotjaments dels exèrcits espanyols. Com a conseqüència de la seva situació fronterera, la Garrotxa era una comarca especialment sensible als efectes produïts per les relacions dels estats d’ambdós costats dels Pirineus. Tots aquests fets van tenir les seves manifestacions en els àmbits locals i comarcal.
El 1647, i dins el context de la guerra dels 30 anys veiem com es dóna ordre a diversos batlles, entre ells el de la “baronia de Dosquers, amb la força de Crespià,  de fer soldats per anar al setge de Leucata .
Entre 1654 i 1655 hi hagué successives invasions de tropes franceses, que es distribuïren per l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès o la Cerdanya, on ocuparen les principals ciutats.

A partir del 1693, en una de les represes de les campanyes bèl•liques amb els francesos, que l’agost de 1694 ocuparen Santa Pau i foren assetjats pels terços espanyols. (...) el 1695 es destaca una de les victòries sobre els francesos més importants. Aviat, però, les represàlies foren dures, insistents i ferotges: cal destacar els atacs  i les profanacions de les esglésies de l’Alta Garrotxa, LLigordà, Dosquers, Maià i Beuda que hi hagué durant el mes de maig del mateix any.
Sembla que a causa del procés de pacificació iniciat amb la Sentència Arbitral de Guadalupe  , el posterior creixement demogràfic i l’activació econòmica van comportar que el castell de Dosquers perdés el seu valor defensiu. Durant aquesta època a Dosquers es documenta un auge important pel què fa a la construcció de masies, hostals i molins. Des del s. XVI ja no trobem el castell relacionat amb cap altre esdeveniment bèl•lic, encara que si s’esmenten les seves rendes. El 1595 es documenten unes obres al palau episcopal a Usall, possiblement, aquest document es refereix a la construcció del castell, que fou transformada.

LA FUSIÓ DE DOSQUERS AMB MAIÀ DE MONTCAL

Record d'un passat

La llei 48/1966, de 23 de juliol, sobre modificació parcial del “Regimen Local”, comenta la creació del “Fondo Nacional de Haciendas Municipales” diu textualment:
“En otro orden de ideas, la experiencia pone de manifiesto la estrecha conexion que toda reforma de la fiscalidad local debe tener con los problemas referentes a la situacion actual de las demrcaciones municipales y, muy particularmente, el problema de los llamados pequeños Municipios. Para ello, el Fondo Nacional de Haciendas Municipales se concibe de manera que constituya no sólo un útil instrumento de perecuacion entre los distintos Municipios, sino también de estímulo económico para fomentar las Agrupaciones a efectos del sostenimiento común del servicio a una ulterior racionalización de nuestra organización territorial. El esfuerzo que la reforma exige no puede malgastarse en el desmenuzamiento de las participaciones entre unidades administrativas que, en la situación actual, no resultan viables como base de prestació de los servicios locales”.

Els estímuls que preveia la llei eren:
Quantitat a rebre d’una sola vegada, per l’any 1967, 600.00 pesetes, i per l’any 1968, 750.000 pesetes
Una quantitat a percebre anualment durant els primers cinc anys amb possibilitat de pròrroga, l’import serà fins un màxim igual al que per habitant ja s’abona amb càrrec al “Fondo Nacional de Haciendas Municipales”.
Els altres estímuls tot i que la seva naturalesa no és econòmica-financera els resultats comporten grans beneficis ja que semblen no tenir límit, aquests estímuls són:
Prioritat en l’aplicació del “régimen de cooperacion provincial a los servicios municipales” referent a orientació econòmica i tècnica, ajudes econòmiques i tècniques per la redacció d’estudis i projectes, subvencions a fons perdut, avançaments retornables, execució d’obres i instal•lació de serveis i en qualsevol de les altres formes de cooperació provincial, especialment a les vies de comunicació entre els nuclis objecte de fusió i millores dels serveis mínims.
Preferència per la inclusió en els respectius plans provincial d’obres i serveis d’interès local.
Fruit d’aquesta llei va ser la fusió dels municipis de Dosquers i Maià de Montcal l’any 1969.

Les mènsules de l’església de Sant Vicenç

 La Mènsula és un element arquitectònic la funció principal de la qual és la sustentació, sol ser una peça sortint amb més volada que no alçada.

1ª dreta: Representació figurada d’un cap humà, on podem distingir els trets facials, els cabells i la barba. Els ulls són grossos, de forma ametllada, el nas és llarg i ample i la boca s’amaga entre la barba, que es prolonga fins els cabells repartits simètricament per mitjà d’una clenxa, a banda i banda del rostre.

2ª: Motiu vegetal, una única fulla lanceolada amb un relleu molt pla que s’adapta a la superfície inclinada de la mènsula. Aquesta fulla és dividida per un nervi central, del qual neixen diverses nervacions més petites.

3ª: Reprodueix també un motiu vegetal, que imita una derivació de fulles d’acant similars a les que hi ha a la pica baptismal de l’església de Sant Feliu de Beuda. Aquest element de comparació permet d’establir aproximacions estilístiques entre aquesta pica i aquestes mènsules. (la fulla d’acant, es representa en els capitells corintis, l’art grec i romà el reprodueixen cultivat i els artistes medievals el reprodueixen silvestre, més espinós i arriçat. Les fulles d’acant simbolitzen les arts o l’amor per les arts, en el cristianisme són signe de dolor i càstic.
 

4ª i 5ª: Les dues últimes mènsules mostren uns motius figurats. En primer lloc és representada una figura d’atalant i després apareix la figura d’un àngel que té les ales desplegades i un llibre a les mans.  (Atalant o Atlas, gegant que segons Homer aguantava les columnes que separaven el cel de la terra)
Probablement, la decoració de les mènsules és obra del segle XII, moment que correspon a la construcció del temple.

El castell de Dosquers (2)

 El castell de Dosquers, símbol de la pugna pel control del territori entre comptes i bisbes

A l’alta Edat mitjana els castells eren elements imprescindibles en el manteniment del poder de les classes dirigents. A través dels castells, el bisbat, en aquest cas, s’assegurava el domini de la Vall de Fluvià,  i el control dels accessos a Besalú, un punt de vital importància estratègica.

Una de les principals vies de la xarxa de comunicacions medievals era la que anava de Bàscara (i per tant enllaçava amb l’antiga Via Augusta ) fins a Besalú de manera paral•lela al Fluvià. Encara avui en dia es conserven els camins que sortien del castell i que connectaven al sud amb aquesta via,  i  al Nord amb el camí que va cap a Maià i Beuda, i venia de l’Empordà i enllaçava amb un camí que anava a Besalú per l’Oest i també amb els camins que duien a l’Alta Garrotxa per les muntanyes.

El control d’aquests camins era molt important per qüestions polítiques, militars i també econòmiques. No podem obviar  que s’ha documentat la presència d’un mercat a Besalú ja l’any 1075 i que aquest mercat es va mantenir de forma gairebé monopolística a la part alta del Fluvià durant molt de temps.

L’ interès pel control sobre l'accés de Besalú per part del Bisbat, però, no es pot entendre sense valorar les rivalitats pel poder i pel control del territori que hi havia en aquell moment entre el Bisbat i la noblesa que controlava aquesta poderosa ciutat. En aquest sentit, cal destacar que l’autoritat episcopal a la zona es veié reforçada a partir de 1254 quan el rei Jaume I de Catalunya i Aragó va concedir al bisbe de Girona que els homes de Dosquers, Crespià i Pedrinyà no estiguessin obligats a pledejar a la cúria de Besalú, donant així plena autonomia i independència al Bisbat en aquella jurisdicció. Aquest privilegi, que fou  ratificat pels reis següents: Alfons II, Alfons III, etc.  i implicava que al castell hi havia un jutge que s'encarregava de resoldre els litigis propis de la zona. La jurisdicció del castell incloïa el terme de Dosquers, el de Pedrinyà i el de Crespià.

Són nombrosos els exemples documentats que ens mostren com  s’impartia justícia des del Castell de Dosquers: Per exemple el 1245, en un document s’apel•la a Guillem de Cabanelles, tinent del castell de Dosquers, per una disputa entre Perpinyà Ferrer i Pasqual de Roca per l'aigua dels molins. O el 1344, en què s’autoritza al batlle de Dosquers, Jaume Casadevall a posar a la presó a certs clergues per haver comès crims a Dosquers  O podem parlar, també, d’un document del  1358 que ens mostra la resolució d’una greu confrontació que hi hagué entre diversos veïns de Dosquers. Es tracta d’un document  de  “Pau i concòrdia entre Guillem de Vilar de Mont, de Dosquers i altres, d’una part, i Guillem de Riera i altres també de Dosquers, de part altra, que prometen, si la trenquen, incorre en pena de bausia  a fur d’Aragó, de la que no s’eximirien per batalla, ni per aigua ni per foc.”

 També trobem documents que ens demostren les reiteratives violacions de la jurisdicció del Bisbe a Dosquers i mostren els conflictes que hi havia amb les autoritats besaluenques. Veiem, per exemple, que 1346 els homes de Dosquers es van queixar  que a “instigació de l’abat de Sant Pere de Besalú es va  penyorar a diversos homes de Dosquers que prenien llenya en un aigualeix”. Així, en el document s’apel•la a Guillem ça Pinya, sotsveguer de Besalú perquè restitueixi les penyores i a canvi de fer un  arbitratge sobre l’aigualeix. Veiem que aquest afer no va acabar aquí ja que el 1351 es va cridar a Ramon Lledó, regent de la batllia de Dosquers perquè portés a Girona tots els llibres i documents útils per al plet amb la cort de Besalú sobre la jurisdicció de Dosquers. Així, el mateix any el sagristà segon de la seu manà publicar el privilegi de 1257, pel que el rei concedia als veïns de Dosquers, Pedrinyà i Crespià la exempció de la vegueria de Besalú, i la querella posada perquè els oficials reials havien penyorat els veïns d’aquests llocs. L’afer prosseguí el 1373 quan es produí una violació de  la jurisdicció de Dosquers per Esperandéu Cardona, jutge ordinari de Besalú.

Així, successivament es presenten diversos conflictes entre els habitants de Besalú i Dosquers, com per exemple el 1375 quan Pere Moner i altres saigs  de Besalú van prendre uns animals a Guillem Riera i altres de Dosquers quan anaven a la Fira de Sant Lluc a Figueres. El bisbat els imposà una monitòria d’excomunió, una pena que després va retirar sota la condició que es restituïssin  els animals robats. O el 1345 quan es repeteix una amenaça d’excomunió a uns clergues de Sant Martí de Capellada i al monjo de Sant Pere de Besalú Pere des Mor, Ramon Batlle, Pere Pinxart i el seu fill Pere de Fares per haver fet llenya als sàlics de Dosquers.

 El domini episcopal, el control dels recursos i la funció recaptatòria

Apel•lant a la funció “protectora” que exercia el castell pels habitants propers, i com a centre de la jurisdicció episcopal, el castell també tenia una funció recaptatòria; era on es recollien els impostos que es cobraven de la zona. Normalment, el bisbe venia el conjunt de rendes del castell per una quantitat establerta a algú que fos més pròxim a la zona (normalment un batlle) i aquesta persona s'encarregava de cobrar els impostos, com veiem per exemple el 1358 quan Ramon d'Estanyol, majordom del bisbe, ven a Ramon Lledó, batlle de Dosquers, els fruits d'aquest castell per 950 sous anuals.

Durant el s. XIV son esmentades algunes de les vendes de drets sobre el castell. Destaca la que feu el monarca Pere III de Catalunya i Aragó, l'any 1372, dels drets de bovatge  de diferents parròquies i castells, entre els quals figura el “Castrum de Duobus guerris” per afrontar les despeses de la guerra amb Sardenya.

El castell també era el centre del control del territori i dels seus recursos. Cal tenir en comte, que la societat baix medieval visqué una de les crisis de subsistència molt important a Catalunya.  Les nombroses guerres dels s.XIII i XIV havien augmentat molt la pressió fiscal sobre la població, això sense tenir en comte la destrucció pròpia que comporta la guerra. Als perjudicis bèl•lics s'hi van afegir els danys causats per catàstrofes naturals com la pesta negra (1348), les sequeres que provocaren una penosa falta d'aliments- , una plaga de llagostes (1358), els forts  terratrèmols  de 1373 i 1374 i els de 1427 i 28 que van destruir bona part de la comarca. En relació a aquesta situació veiem com s’exerceix un control sobre els recursos des del castell, el 1344 es documenta un requeriment al  jutge i sotsveguer de Besalú per prendre informació sobre pesca al Fluvià i talla de sàlics i altres arbres a les terres episcopals de Dosquers.

 

Així mateix uns anys més tard i a causa de la gravetat de la situació en què es troba la població: el 1377,  Pere Solà, domer de la Bisbal i procurador general del Bisbe, mana a Ramón Lladó, batlle del castell de Dosquers que deixi pescar, caçar, pasturar i llenyar els homes de Dosquers a la Saliteda. I el 1394, Manuel Rojadell, col•lector de maridatge , remet totes les penes de terços  i bans  imposables als veïns de Dosquers, Bàscara i Crespià, d’acord amb una ordre reial de 13 d’octubre de 1393.

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA

L’OPPIDUM IBÈRIC DE SANTA MARIA DE JONQUERES (SANTA MAGDALENA)

Cal avançar fins als segles centrals del primer mil•lenni a.C per situar les restes de poblament més antigues del municipi de Maià de Montcal  Aquestes s’ubiquen al puig de Jonqueres, on s’han trobat evidències clares de l’existència d’un poblat ibèric. Aquest punt, a 329m sobre el nivell del mar, esdevé una talaia excepcional per controlar el pas paral•lel al Fluvià que minava cap a Besalú (on també s’ha documentat arqueològicament l’existència de poblament ibèric). Des d’aquí s’albira la plana de l’Empordà, en dies clars fins el mar, i la plana al•luvial del Fluvià, que permetia el pas cap als camins que es dirigeixen cap a l’interior. Aquesta posició enturonada i pròxima al Fluvià  facilitava  el control defensiu del territori i les vies de comunicació.

De moment no s’ha fet cap estudi arqueològic del jaciment i per tant es desconeixen les dimensions i l’abast de l’enclau ibèric. Les úniques dades en ferm procedeixen d’una carta arqueològica de J. Tremoleda i P. Castanyer, on es constata, per les restes de material superficial recollit, que es tracta d’una ocupació de, com a mínim, fins a la segona meitat del segle II o  el segle I aC, moment en el què ja estava sota la dominació romana. Segons J. Tremoleda, “en aquest punt hi ha evidències suficients per suposar l’existència d’un oppidum que conserva encara bona part del seu recinte.”

Fotografia de: JOAQUIM TREMOLEDA TRILLA i PERE CASTANYER MASOLIVER, La Garrotxa d’Empordà, un paisatge romanitzat?

Les restes de muralla que es poden observar evidencien una intenció defensiva del poblat. Aquestes mateixes restes de mur perimetral permeten intuir la delimitació de l’hàbitat.  A on sembla que hauria estat el centre del poblat és on es construí, posteriorment, l’ermita romànica de Santa Magdalena (o Santa Maria de Jonqueres).

El material recollit al poblat inclou ceràmiques de fabricació ibèrica i altres d’importació itàlica. En el primer grup sobretot hi trobem fragments de peces destinades a la vaixella de taula de ceràmica grisa emporitana. Juntament amb aquest material van aparèixer àmfores ibèriques. 

El material romà és el més nombrós, i hi podem distingir elements de fabricació local com la vora d’un petit dolium (Dipòsit de forma esfèrica que servia per posar-hi vi nou, abans de posar-lo en àmfores per transportar-lo) i diversos fragments de teules. Com a elements d’importació, només s’ha trobat un fragment d’àmfora (que servia pel transport del vi) de procedència itàlica, i una nansa d’origen bètic dedicada al transport d’oli.

El conjunt ceràmic és bastant homogeni  i se li ha atribuït una cronologia tardorepublicana que mostra una pervivència en la vida dels poblats ibèrics que es troben ja sota la dominació romana, anterior a la plena romanització del camp.

Dibuixos de: JOAQUIM TREMOLEDA TRILLA i PERE CASTANYER MASOLIVER, La Garrotxa d’Empordà, un paisatge romanitzat?

Font: JOAQUIM TREMOLEDA TRILLA i PERE CASTANYER MASOLIVER, La Garrotxa d’Empordà, un paisatge romanitzat?