Investiguen si han fet malbé el poblat ibèric de Maià de Montcal

El propietari dels terrenys ha aplanat el puig de Santa Magdalena, on s'havien localitzat les restes d'un assentament d'entre els segles VII i I aC, inclòs en el catàleg del patrimoni municipal

L'assentament ibèric del puig de Santa Magdalena, situat al costat de l'ermita del mateix nom, a Maià de Montcal, podria haver desaparegut. L'Ajuntament i la direcció general de Patrimoni han obert una investigació per si –com es temen– unes obres fetes pel propietari de la finca ha malmès les restes, que daten entre els segles VII i I aC. L'amo sosté que no li consta que allà hi hagués cap jaciment.
Les obres –ara aturades per ordre de l'Ajuntament, ja que no n'havia concedit el permís– consisteixen a aplanar el puig per deixar-lo com un prat. Per aconseguir-ho, en les darreres setmanes una màquina ha anat extraient roques del subsòl.
Quan van tenir coneixement dels treballs, l'equip de govern va avisar de seguida –va indicar ahir l'alcalde, Joan Gaínza (CiU)– als serveis tècnics del Consell Comarcal de la Garrotxa. Aquests van confirmar que les obres es feien a l'interior d'una àrea inclosa en el catàleg de patrimoni arqueològic municipal. Amb aquesta informació, l'Ajuntament es va adreçar al Departament de Cultura, que a través de la inspecció del seu equip d'arqueòlegs va confirmar-ho. “Jo he actuat de bona fe, i no tinc coneixement que aquí hi hagi cap poblat ibèric”, va explicar ahir el propietari, Antoni Casellas, visiblement molest amb l'Ajuntament perquè –segons va assegurar– ningú no l'havia advertit que part de la seva finca estava dins del catàleg. Aquest document forma part del pla general, aprovat inicialment el juliol del 2009 i de manera definitiva, a finals de l'any passat. El puig de Santa Magdalena és molt popular a la zona i al paratge de l'ermita s'hi celebra un aplec.

LA FRASE

El primer interessat a conservar un poblat ibèric sóc jo. No en sabia res

Antoni Casellas

PROPIETARI DE LA FINCA DEL PUIG DE SANTA MAGDALENA

Un recinte emmurallat i ceràmica

L'oppidum de Santa Magdalena conserva (o conservava) una part del seu recinte emmurallat. En les campanyes arqueològiques que s'hi van fer dècades enrere hi van trobar ceràmiques de fabricació ibèrica i d'altres provinents de la península Itàlica, d'entre les quals destaquen àmfores grecoitalianes, expliquen els historiadors Joaquim Tremoleda i Pere Castanyer en un article publicat el 2007 per l'Institut d'Estudis Empordanesos.

Ramon Estéban   elpuntavui.cat

 

El castell de Dosquers (1)

UN CASTELL OBLIDAT
El castell de Dosquers està situat en uns terrenys rocosos entre el Mas Usall i la Riera de Maià,  a la mateixa alçada de l'església de Sant Martí de Dosquers. Podem arribar-hi des del mateix Mas Usall o des del nucli de Dosquers a través d’un petit corriol que baixa fins la Riera, i un cop creuada, entremig de les bardisses i les alzines s’observen nombroses restes de murs i pedres  que permeten intuir el perímetre emmurallat que protegí el castell. La part Sud quedava defensada per aquestes muralles i la riera de Maià, i sembla que,  al sector nord-est, on pràcticament no hi ha desnivell en relació al terreny que envolta l'edifici, hi degué haver un fossar amb una amplada d'uns 8m.
Costa creure que aquest munt de pedres engolides per la vegetació conformaven un edifici imponent. Només a migjorn es manté una part d’un mur que ens pot ajudar a imaginar-ho. Es tracta d’una paret d’uns vuit metres d’alçada i un d’amplada, on hi podem observar, encara, dues filades d’espitlleres.
Si accedim a  l’espai interior, veurem dues grans roques travertíniques que divideixen  el castell en dues parts. Encara s’observen restes constructives damunt la pedra o quer central, fet que podria indicar l’existència d’una construcció inicial o primitiva en aquest punt, en forma de torre o talaia.  Sembla clar que les  notables dimensions de les dues pedres  van determinar l’estructura del castell, i possiblement, són l’origen del topònim Dosquers. Duobus significa dos (en llatí) i  Queriis,  és el plural de Quer que significa pedra, penya o roca gran. Així el topònim hauria designat, en primer lloc l’àrea del castell i després s’hauria estès al veïnat. El topònim però no apareix documentat fins el 1206, en la signatura de “Johannis, clerici de Duobuschers”.
De fet, la primera documentació que ens parla del castell  es refereix a ell com a “Palaciolo”, així ho podem veure en un document del 969 on “Gaurí i els seus fills Francemir i Oriol, venen al comte Miró II  de Besalú dos alous que tenen al comtat de Besalú l’un a la parròquia de Santa Maria de Fares, en el lloc de Roset (terme de Sant Ferriol) i l’altre a Sant Martí de Palatiolo (Dosquers), que on hi ha dita església, i continua fins el riu Fluvià, on hi ha el camí que segueix fins a Besalú, per la mateixa riba.”
El topònim palatiolo o palatium procedeix del mot balãt d’origen islàmic. Es tracta d’una denominació que podia caracteritzar diverses formes com fortificacions, torres, punts de guaita, viles, esglésies o llocs. Aquesta toponímia la trobem situada en els eixos viaris i en els recorreguts i desembocadures de diversos rius, entre ells el Fluvià, en el qual podem distingir un nombrós grup d’establiments associats al topònim palatium .  Igualment, s’ha d’esmentar que s’ha establert relació entre alguns d’aquests indrets  amb el cobrament d’impostos i les principals vies de comunicació (Palol de Revardit, Palol d’Onyar, Palol de Fluvià...).
El topònim islàmic associat al castell de Dosquers ens podria indicar una construcció o com a mínim un poblament des dels segles VIII-IX. Tot i això, aquest és un fet que només es podria contrastar arqueològicament ja que no es conserven documents de dates tan reculades. Així, la denominació de palatiolo  o palaciolo associada al castell de Dosquers, es devia utilitzar fins com a mínim el s.X. Segurament, la ocupació franca va determinar l’assumpció de la denominació de Dosquers, tot apel•lant a un dels trets més característics de la construcció: les dues enormes  pedres  que hi ha al seu interior.
El 977 el  castell devia passar a dependre del  monestir de Sant Pere de Besalú en el moment de la seva creació. Està documentat que “Miró, bisbe de Girona i comte de Besalú, d’acord amb els seus germans, els comtes Oliba i Sunifred, van convertir l’església de Sant Pere, Sant Pau i Sant Andreu de Besalú en un monestir benedictí, al qual concedí la immunitat i, per tal de subvenir les necessitats dels monjos, el dotà amb diversos alous a la vila de Besalú, amb el cementiri, els drets de justícia i les fonts i amb diverses vil•les i alous, -entre ells-, els alous de  Marifonte i Palaciolo, que foren alous del mateix Sunifred i  més enllà de Gaurí i els seus fills, els quals el van donar”.
Després d’aquestes referències del què podrien ser el precedent del castell o els seus orígens ens cal anar fins el  1225 per trobar la primera aparició documental del castell de Dosquers com a tal, en una venta que feu Galzeran de Palol (germà d’Arnau de Palol) a Bernat de Santa Coloma (fill de Ramon de Cabanelles), amb el vistiplau de Guillem de Cabanelles, el sagristà de la Seu.
El 1245 el castell fou llegat en testament pel bisbe Guillem de Cabanelles a la mitra gironina, d’aquesta manera va passar de ser una propietat personal del bisbe a formar part del patrimoni episcopal. El castell de Dosquers es va mantenir com a possessió eclesiàstica sota domini de la mitra gironina fins ben entrat el s.XIX, ja que l'any 1802 els priors de Lledó i Jonqueres de Maià i l'abat de Sant Pere de Besalú dugueren a terme un litigi contra el bisbe de Girona per defensar els drets dominicals que havien adquirit del castell de Dosquers. Tanmateix, el plet fou guanyat per la mitra, la qual continuà tenint la possessió del castell i detenint-hi la jurisdicció civil.
Per aquesta raó podem parlar d’un castell amb una llarga vida i pervivència  en el temps, que no es limità a l’edat mitjana, segurament pel fet que va pertànyer, tal com dèiem,  al poder eclesiàstic.  D’altra banda, durant el segle XX, i segurament per acció de les desamortitzacions, la propietat del castell probablement canvià, així és possible creure que aquest fet  va comportar l’abandonament de l’edifici i el seu posterior i progressiu enrunament.

EL PONT ROMÀNIC DE CAN RIERA

Els camins antics es crearen per a unir els pobles, en bona part aprofitant la vella xarxa de vies preromanes existents, i creant-ne de noves: alguns camins de carro i nombrosos camins de bast, que s'enfilaven per les muntanyes i travessaven les valls.
Aquests camins, alguns empedrats i sovint sostinguts per marges de pedra seca, encara ara serpentegen per les vores de elevacions o torrents i ens acosten en un moment o altre al punt en què el torrent s'estreny i permet a l'home passar-hi per sobre a través d'un ferm pont de pedra.
Els ponts històrics son estructures d’enginyeria civil que requerien la participació directa de les classes dominants, motiu pel qual gaudeixen d’una gran monumentalitat, i simbolisme. Es tracta de l'enginy humà que permet passar per sobre d'accidents geogràfics que resulten fronteres físiques, i s'han convertit en un element més del paisatge, ubicats allà on fan falta, de manera discreta, han resultat un element constructiu bàsic en el desenvolupament de les cultures i amb la seva convivència.
 Aquests tipus d’obres sempre han estat molt agraïdes, ja que en aquells temps llunyans el transitar pels camins era sempre dur i perillós.
Els caminants o els carros solien pagar peatges no de molt bon grat ja que sovint els senyors laics, militars o eclesiàstics exercien el seu domini sobre l’obra. Els ponts són especialment interessants, no tant per ells mateixos, si més no pel fet de ser llocs de pas obligat a l’antiga xarxa viària de cada època.
Certament el pont, que no és més que "terra sobre l'aigua", ha estat un element constructiu bàsic en el desenvolupament de les cultures, i en canvi ha estat considerat com a element menor, degut potser a la seva principal característica, la seva necessitat.
A vegades no apreciem allò que ens és més imprescindible fins que ens falta. Els ponts antics alguns cops esdevenen obsolets pel seu ús, però tot i així sempre són molt valorats per la seva càrrega patrimonial i cultural.
El pont romànic de can Riera declarat bé d’interès local el 2 de juny de 2008, està situat a l’antic camí de Dosquers a Maià sobre la riera Gamanell, actualment mal anomenada riera de Maià, és de dos ulls amb llums desiguals, executats amb carreus escairats i de notables dimensions, amb arcades de mig punt de considerable amplada, fa suposar que és d’època baixmedieval.
Malgrat el llarg desús es conserva pràcticament en tota la seva fermesa. Hem de lamentar una certa degradació dels murets de les baranes i que l’enllosat superior ha quedat cobert de terra i vegetació, te uns arbres que caldria tallar ja que poden afectar la seva estructura, amb una intervenció ben simple es podria recuperar la seva estructura original. Cal destacar la fornícula, per a una imatge, integrada en la seva obra.

El patrimoni arqueològic

És una part del patrimoni cultural, que a la vegada forma part d’un patrimoni més ampli junt amb els bens i riqueses naturals, és la base fonamental de la nostra identitat i, per tant, és inevitable associar patrimoni i identitat a la conservació. 

D’aquesta manera, podem definir la conservació com l’ús racional, rentable i sostenible del patrimoni per a millorar el benestar de les poblacions i els ecosistemes dels quals formem part.

Si la protecció i la conservació − restauració són els objectius bàsics, el tercer objectiu és el de la rendibilització dels bens culturals, que constitueix el moment fonamental de trobada entre el conjunt de bens i les persones que gaudeixen d’ells.

Durant molt de temps el patrimoni arqueològic ha estat víctima del pillatge i la destrucció, producte de la ignorància i la frenètica i desmesurada especulació constructiva que han patit moltes regions. Sortosament, avui en dia existeix una legislació que intenta protegir el patrimoni i regular les diferents intervencions arqueològiques, amb la finalitat de documentar les restes aparegudes. L’aplicació d’aquest reglament ha de potenciar la recerca, la protecció i la conservació del patrimoni arqueològic i paleontològic, i contribuir així al millor coneixement de la nostra història i a fer possible que la ciutadania gaudeixi del patrimoni col•lectiu.

El patrimoni arqueològic doncs, és una riquesa cultural fràgil i no renovable que necessita d’unes polítiques de protecció per tal d’evitar qualsevol destrucció, degradació o alteració per modificació de qualsevol monument o conjunt arqueològic, així com del seu entorn.

La participació activa de la població s’hauria d’incloure en aquesta política de conservació i per a això és necessària una accessibilitat als coneixements. És imprescindible fer conèixer a la societat en el seu conjunt, des de la tolerància i la informació, la importància de preservar i conèixer el nostre patrimoni.

En LLUÍS de cal sastre (1951-2011)

 

Feia  anys que el coneixia, però fa quatre anys quan va començar l’aventura de recollir fotos antigues per fer l’arxiu gràfic de Maià el vaig conèixer més a fons, va ser una de les persones mes interessades i actives, quan la seva malaltia el deixava venia a portar fotos i xerrar, tot i que la seva memòria ja no era tant bona, ens reuníem uns quants i cada fotografia que escanejàvem xerràvem de la gent, del lloc, de les festes que sortien a la foto.

D’aquestes xerrades, sortien llocs per anar a visitar i retratar, gent amb qui parlar, llavors quedàvem i anàvem, l’última vegada que varem sortir ja quasi no podia tot i així va fer l’esforç, amb una petita cadira plegable varem anar cap on suposem hi havia l’antiga església de Sta. Maria de Llorençà, va ser molt difícil, cada poques passes necessitava seure i descansar, malauradament l’esforç va ser envà no varem trobar res, el temps ha esborrat totes les empremtes.

En Lluís era una persona reservada fins i tot diria tímida, però quan agafava confiança era un gran conversador, ple d’il•lusió i amb moltes moltes ganes de fer coses, era plenament conscient de la seva malaltia i quan en parlava ho feia amb una tranquil•litat absoluta sabia que li quedava poc i ho tenia totalment assumit. Era conscient de que moltes de les coses que volia fer no podria, ja no tenia temps, se’n va anar sense poder fer l’arbre genealògic de la seva família, sempre em parlava dels Rovira de Besalú convençut d’un llunyà parentiu.

Cada cop que parlàvem de documents, fotografies, llocs, podia veure com els seus ulls brillaven i s’emocionava, era un apassionat del patrimoni, de les tradicions. Portava Maià al cor, era un enamorat del seu poble, un enamorat que patia quan veia l’estat de degradació de les coses.

Seguirem treballant per portar a terme el compromís que varem agafar ara fa dos anys, amb la publicació de la revista, la crisi ha fet impossible seguir però amb aquest blog emprenem un nou camí, estic segur que li agradaria.

Gràcies Lluís per estimar el teu poble.