JOAN PAPELL I LLENAS Geòmetra Empordanès

Va nèixer a Figueres l’any 1835 o 1838 no es pot precisar amb exactitud, format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, pertanyia a la primera promoció d’agrimensors d’aquest centre, llicenciat l’any 1853, va seguir la seva formació a l’escola obtenint també els títols de director de camins veïnals i Canals de reg i l’any 1855 el de mestre d’obres .

Va escriure el Tratado completo de dibujo topográfico (1859). Va desenvolupar la seva activitat professional a l’Alt Empordà i comarques immediates, la seva ocupació laboral bàsica va ser la de mestre d’obres, en aquesta faceta destaca la construcció de l’asil Vilallonga de Figueres (1877). Amb la reforma tributària de 1845, amb l’establiment de la contribució d’inmobles, cultiu i ramaderia, va donar lloc a diversos treballs d’estadística territorial i a l’aixecament d’un important nombre de plànols geomètrics parcel.laris. Com a cartògraf, realitzà nombrosos plànols geomètrics de carácter parcel.lari per encarrec dels ajuntaments.

La instauració del sistema tributari dels amirallaments⁽¹⁾ feia aconsellable l’elaboració d’un plànol del terme municipal que permetés inventariar les propietats i establir un repartiment més just entre els contribuents de la càrrega impositiva adjudicada al municipi. Va fer els de Besalú i SALT a escala 1:2000, fou agrimensor de confianza dels marquesos de Camps i de Sentmenat, va elaborar altres tipus de mapes, com ara un Croquis de los terrenos que forman el distrito de Mayá⁽²⁾ .

Va ser regidor a l’ajuntament de Figueres de 1877 a 1879 com a membre del Partit Lliberal. La seva trajectòria professional es va estroncar desprès de dues topades amb la justícia degut a un mateix contención, l’any 1896 va sofrir una condemna per falsetat documental (falsificació de signatura) que li va comportar una pena de tres anys i mig de presó. Va morir a Figueres el 25 de maig de 1897.

L’anàlisi del plànol de Maià té un gran interès geogràfic tant per a l’història de la cartografía catalana vuitcentista, com per el coneixement del paisatge agrari del nostre municipi, la informació geogràfica que ens aporta el plànol ens permet reconstruir el paisatge agrari fins l’any de la fred.

(1) És un terme històric, que designa el padró de béns, generalment immobles, d’aquells municipis en que l’administració encara no havia fet el cadastre, recull quina producció se’n tenia de cada conrreu, permet descubrir que tenia cadascú, persona per persona i, per tant, revela l’estructura de la població, és a dir, qui era el més ric i el més pobre del poble. Els amirallaments són uns documents de carácter cadastral sorgits durant la primera meitat del segle XIX a l’estat espanyol. La funció que tenien era la de distribuir la càrrega fiscal entre tots els propietaris de finques rústiques, caes i animals d’un municipi a partir de la declaració jurada i escrita de la grandària de les seves finques i de la seva producció.

(2) Arxiu Històric de Girona. Diputació llig. 4100 Olot.

Joan Antigó

1409-1452), també conegut com a mestre de Banyoles fou un pintor actiu a Catalunya durant el segle XV. Se'l relaciona amb la família Borrassà, on probablement fou un deixeble del taller familiar. És conegut per aquest nom de mestre de Banyoles degut al retaule de Nostra Senyora de l'Escala que hi ha al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Aquest retaule fou encarregat per l'abat Pau per 200 florins i té cinc cossos verticals, amb un espai buit al centre per a posar-hi la Mare de Déu. Els quatre cossos laterals mostren escenes de la vida de la Mare de Déu per ordre cronològic. Amb motiu de la celebració del 75è aniversari del MNAC, es va desmuntar temporalment per mostrar-ho al museu.

La seva primera obra documentada és la del retaule de Santa Caterina realitzat el  1432  de la capella homònima de la Catedral de Girona amb la col·laboració probable de Jaume Borrassà i Francesc Borrassà II. També va finalitzar un retaule al castell dels Vilademany que havia deixat inacabat Francesc Borrassà I en el moment de la seva mort.

El 1435 va realitzar un retaule dedicat a Sant Andreu per a l'església de Sant Gregori i un dedicat a Sant Roc per a la capella de l'església de Vilabrareix. Més endavant, el 1442, realitzà un altre retaule per a l'església de Maià de Montcal. Malauradament destruït a l’inici de la guerra civil.

 

El Calvari, atribuït als pintors Joan Antigó i Honorat Borrassà, de l'Escola de Girona, la taula, de 96 x 77 cm,  procedeix d'un antic retaule desmembrat, es pot veure al MNAC

La seva tècnica es podria incloure dins el gòtic internacional. La seva obra denota una gran tècnica en el dibuix, amb gran habilitat per dibuixar rostres i expressions de les persones.

Al Museu Nacional d’art de Catalunya, es pot veure un retaule atribuït a ell i a Honorat Borrassà. L'obra és un retaule a Sant Joan Baptista i a Sant Esteve. Es comenta que aquesta obra podria venir de l'església de Sant Domènec de Puigcerdà.

L’ESBART MONTCAL

Amb el nom d’esbart Montcal un grup de joves del poble es varen unir per jugar a futbol, una de les fotografies més antigues que  es conserven d’aquell primer equip  és del 21 de maig de 1936, no hi havia una competició regular com ara, tant sols jugaven partits per les festes majors dels pobles. D’aquell primer equip en Pere Viñas, en Martí Fluvi i en Joan de can Pruna no varen tornar de la guerra.

L’equip va jugar en diferents camps del poble, can Pou, can Cucut, tornada a can Pou i a partir de l’any 1986 fruit del treball dels veïns i veïnes es va jugar a l’actual camp municipal, els primers camps eren més o menys plans amb unes porteries de fusta i les ratlles fetes amb un sac de guix, material força abundant al poble.

A partir de l’any 1976 es va tornar a jugar de manera ininterrompuda fins ara, primer la lliga amateur, fins que es van formar les categories territorials on els jugadors ja estaven federats. L’equip fins l’any 1986 jugava a Beuda. Amb l’estrena del camp actual es va canviar el nom d’Esbart Montcal per l’actual de C.E.Maià. Avui dia els  jugadors gràcies a l’esforç de molta gent del poble poden jugar en millors condicions que els seus antecessors.

 

Camp de can Cucut, 21 de maig de 1936, dalt, d’esquerra a dreta, en Jesús de can Ramas, en Juli i en Joan de la Canova, en Quim de can Cadamont, en Lluís “Canova” de can Coromines, en Martí Fluvi, en Pep Nita i l’Alfonso. Baix d’esquerra a dreta, en Joan de can Pruna, en Pere Viñas i l’Enric de can Magí.

Any 1948-1949, al camp de can Pou, equip format per jugadors de Maià i de Tortellà, de dalt a baix i de dreta a esquerra, en Sisu de can Pep Vila, en Joan de cal Flequer, en Quim de can Llebre, l’Antonet de can Llebre (tant sols anomenem els jugadors de Maià)

 

L’equip a Besalú, els partits eren de gran rivalitat. Com es pot veure  “l’aigua miraculosa” s’administrava per via interna i es feia una cigarreta per agafar forces, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, en Ramón de ca la Sario, en Pep del Casot, en Joan Met, en Peret de can Toni, en Quimet de ca la Paulina, en Prat Fuster, en Joan de can Toni, en Quel de can Coma, en Joan Pou, en Quim de can Llebre, en Siscu de can Pep Vila, en Claudi de can Ramis, en Bert de can Patai, en Martí de can Pep Vila, el petit de can Xicot (Sagaró), en Quim de cal Plataire, en Peric de can Jaumot, en Joan de cal Flequer i en Quim Canova

 

 

ELS PROTOCOLS DE L’ESCRIVANIA DE DOSQUERS I CRESPIÀ

Les escrivanies de jurisdicció episcopal identificades en els districtes notarials del bisbat de Girona són excepcionals. Tot i l’existència de nombroses escrivanies baronials vinculades a institucions eclesiàstiques, la majoria depenien de les abadies locals i no de l’autoritat del bisbe gironí. Concretament, la bibliografia actual només constata com a seus d’una escrivania episcopal els antics dominis senyorials de la Bisbal d’Empordà i Bàscara. Però, com a mínim, es té coneixement d’una tercera: la notaria i escrivania de Dosquers i Crespià.

Aquesta circumscripció notarial radicava en el terme del castell de Dosquers, en mans de les famílies Palol i Cabanelles a l’inici del segle XIII. Un membre d’aquesta darrera nissaga, el bisbe Guillem de Cabanelles, va cedir en testament l’any 1245 el castell i les viles de Crespià i Pedrinyà, que en depenien, a la capella de Santa Maria del palau episcopal de Girona. A partir del llegat, els sucessors en el pontificat hi van consolidar el domini gràcies a una concessió reial que evitava que els homes de Dosquers, Pedrinyà i Crespià depenguessin del tribunal del veguer de Besalú (1257) i a una sentència que va delimitar la senyoria davant les pretensions de l’abat de Sant Pere de Besalú (1351). Cap document no indica, però, que abans del segle XVI aquella demarcació disposés d’un fedatari del bisbe. És més probable que la redacció de d’escriptures dels veïns anés a càrrec de les escrivanies properes de Besalú i Banyoles. És al comencament de l’etapa moderna quan apareix a les terres del castell de Dosquers la protocol·lització d’escriptures per l’autoritat del bisbe. Des de 1550, dos notaris de la ciutat de Girona tenien llicència per exercir-hi a distància. Però devia ser a partir del nomenament del notari de Besalú Joan Abric com a jutge de la cort de Dosquers, el 1554, quan l’escrivania va entrar a funcionar de ple. Abric ja exercia com a notari a l’escrivania veïna d’Esponellà i va encetar una productiva etapa en la qual un escrivà amb residència a la vila de Besalú actuava com a, segons la fórmula més habitual, “senyor útil i proprietari de la notaria y escrivania públicas del castell y baronia de Dosquers y forsa del loch de Crespià, jurisdicció del dit Il·lustríssim y Reverendíssim senyor Bisbe”.

Gràcies a la proximitat i la vinculació, molts manuals d’aquesta petita escrivania senyorial s’han pogut conservar entre els protocols dels notaris de Besalú. A cada relleu en el càrrec, els notaris titulars es devien traspassar el material de Dosquers i Crespià que custodiaven a la vila comtal. L’any 1684, per exemple, la vídua del notari Francesc Peferrer va lliurar al seu successor a Dosquers els manuals i les escriptures que el seu difunt marit tenia a casa: un total de cinquanta protocols –el més antic, de 1566–, capbreus i fragments de protocols, una vintena de processos, un plec de crides i un registre de lletres, entre d’altres papers. El nou titular de la notaria, Josep Soler, devia considerar que el lliurament potser no abastava la totalitat del registres, perquè es va voler curar en salut i va incloure la fórmula “Sempre y quant ne hage altres, jo los vull.” Tant si hi eren tots com si en faltava algun, el cert és que en l’actualitat, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, com a dipositari del fons notarial històric del districte, conserva quaranta volums d’una vintena de notaris besaluencs amb responsabilitats sobre Dosquers i Crespià entre els segles XVI i l’any 1802, data dels darrers documents redactats pel regent de la notaria i la cort episcopals de Dosquers, Josep Gaffas i Casellas.

Xavier Puigvert i Gurt

Article publicat a: el cartipàs
Arxiu Comarcal de la Garrotxa

SANT MARTÍ DE DOSQUERS

No hi ha gaires referències de l’església de Sant Martí de Dosquers, les que hi ha són tardanes, l’any 1278 en el testament de Pere de Castellnou, bisbe de Girona, que posseïa el castell de Dosquers i exercia la jurisdicció civil al lloc, apareix esmentada com “Sancti Martini de Duobus cheris”,  mentre que en les Rationes decimarum del bisbat de Girona dels anys 1279 i 1280 es documenta com “ecclesia de Duobusqueriis”. Fins l’any 1722 es feien dues misses diàries, durant el viatge que va fer Josep de Taverner i d’Ardena  bisbe de Girona, perdé el permís de binar sense cap mena de justificació.

Amb el pas del temps l’església ha anat sofrint una sèrie d’alteracions de la seva estructura original d’una sola nau encapçalada per un absis semicircular orientat a llevant, s’hi van afegir quatre capelles, dues a migdia i dues a tramuntana, i una sagristia a l’angle sud-est.

La porta d’accés és emplaçada a la façana de ponent, formada per quatre arcs en gradació, llinda i timpà. Una motllura assenyala els vessants de la coberta original, és coronada per un campanar de torre, originat a partir d’una espadanya anterior. Sobre la porta hi ha una finestra amb tres arcs en gradació.

Sobre el mur absidal hi ha una sobre-elevació; un fris sostingut per mènsules marca l’acabament del mur original i començament del posterior. A la part inferior s’obre una finestra de doble esqueixada. Els carreus són regulars i ben escairats, ordenats en fileres horitzontals i es poden observar les marques de picapedrer.

La nau és coberta per una volta de canó i l’absis per una volta de mig cercle. Aquest és situat a un nivell superior que la nau; la diferència d’alçada és salvada per dos graons.

No presenta cap tret diferencial de la resta d’esglésies de la comarca,  per la seva estructura i ornamentació la podem situar dins el segle XII.

L'ARCHIDISKODON MERIDIONALIS

El 10 de març, varem publicar un escrit sobre els jaciments de can Marifont i can Jan. Tal i com diu l'escrit, el juny de 1995, a can Marifont, durant les obres d'ampliació de la N-260, es varen trobar les restes d'un elefant, concretament de l'Archidiskodon meridionalis.

L'elefant meridional més antic que es coneix, fou una espècie d'elefant que visqué durant el Pleistocè d'entre fa 800.000 fins a 70.000 anys.

Foren una espècie d'una gran mida que arribava a fer 4 metres d'altura per 6 de llargada. Tenien unes cames relativament més llargues que el elefants moderns i uns ullals llargs, eren similars al mamut. Viven en els ambients càlids i boscosos que hi havia a Europa durant el períodes interglaciars. Presumiblement són els avantpassats d'alguns dels elefants nans de diverses illes mediterrànies que s'extingiren a l'Holocè.

Les restes que es van trobar, es conserven al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, no estan exposades.
Aquestes són les fotografies: