CAPELLA DE SANT PRIM I SANT FELICIÀ

Situada a Llorençà al costat de l’antic camí de Besalú va ser edificada al segle XVII,fou renovada i allargada l’any 1669. 

A començaments del segle XX la capella es va restaurar amb donatius dels fidels de Besalú, Maià, Dosquers, Lligordà i Segueró. Els Noguer de Segueró hi contribuïren regalant l’altar d’alabastre de Beuda. El 9 de setembre de 1904 es va celebrar la missa, després de la qual es va iniciar la restauració, enderrocant tot l’edifici excepte l’absis.

Donat que la font feia temps que no brollava es va determinar cavar un pou, trobant aigua a dotze pams de fondària.
A la façana, la porta adovellada i una finestra, teulada a dues aigües i petit campanar d’espadanya o cadireta. 

Al mig de la nau, el pou resguardat per una barana de ferro.

El 30 d’octubre de 1983, commemorant el 75 aniversari de la restauració de la capella, es va celebrar un aplec amb actes religiosos, sardanes i arrossada, amb el propòsit de fer-lo cada any, però no va tenir continuïtat.

 




L’any 1988 es va fer una nova 
restauració donat que estava força malmesa. Si feu la teulada nova i a tot el voltant de les parets exteriors es va fer una vorera per tal d’evitar les humitats que es filtraven a l’interior. Contribuïren al finançament de les obres el bisbat de Girona, l’Ajuntament de Maià, el poble i l’associació Amics de Sant Felicià.

HISTÒRIA:

L’any 977 en plena època d’aprovisionament de relíquies per part dels monestirs i les grans ciutats, es va fundar a Besalú el monestir de Sant Pere; l’any següent, el comte-bisbe Miró Bonfill (928-984)la confirmava, ampliava les donacions i donava la propietat del cenobi a Sant Pere de Roma. Aquestes gestions amb Roma li van valer aconseguir, entre d’altres privilegis, la possessió dels dos “cossos sants”.

Manel Galimany, a la Catalunya romànica, relata com “els bons oficis de Miró feren que fos tralladat al monestir, tal com s’esqueia a la seva importàcia, “corpus venerandi martirs nomine Primi, pro cuis intercessionibus omnipotens Deus multuis in eodem loco dignatus est fieri virtibus”. Com diu el mateix autor, Prim i Felicià eren dos màrtirs, morts durant la dominació romana, venerats fins aleshores a l’església de Santa Maria D’Agen, a la Gascunya francesa.

Tot i que la tradició fixa l’origen de les relíquies a la població francesa d’Agen és molt probable que no sigui res més que una llegenda. Antoni Vicent Domènec a la seva Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Catalunya insisteix, a principi del segle XVII, que són francesos; Pere de Ribadeseyra al Flos saqnctorum de las vidas de los santos escrit a finals del segle XVIII, els situa a Roma i que el seu martiri va tenir lloc l’any 386.

La intensa relació del comte-bisbe amb la ciutat de Roma i el centre de l’Església semblarien confirmar aquesta última suposició. Confirmaria aquesta versió que Iacomo da Varazze. A la seva Llegenda àuria, fa esment de dos germans, Prim i Felicià, que haurien viscut en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià; aquests, segons aquesta versió, van patir martiri, en no renegar de la seva fe cristiana, l’any 287. Louís Réaua esmenta que, les relíquies de Sant Prim es conserven a la ciutat austríaca de Salzburg. Encara més curiós, és que Joan Amades només fa esment de Sant Prim, sense fer referència del seu germà, i evidentment el situa a Besalú.

El trasllat d’aquestes relíquies, tal i com era costum a l’època, va ser embellit amb una pietosa llegenda. Francesc Montsalvatge, a finals del segle XIX, fa esment que els portadors de les urnes amb les relíquies sagrades, provinents d’Agen, van aturar-se, assedegats i cansats, en un lloc de la parròquia de Maià on havien d’esperar els seus convilatans per iniciar la processó d’entrada a Besalú. Allà, diu Montsalvatge, van quedar profundament adormits i “quan es van despertar van veure prop d’ells una font d’aigua saborosíssima, fresca com el gel i transparent com el cristall”. Al costat de la font, en record del prodigi, es va edificar una església, dedicada als dos sants.

Els dos sants eren reclamats per solucionar diverses malalties, com la migranya o el mal de queixals (en aquest cas calia tocar una peça dental de sant Prim dipositada en un reliquiari); també eren tinguts per advocats contra les pedregades.

Bisbat de Girona, documentació relacionada:
15 abril 1645.
Llicència als monjos de Besalú, per portar les relíquies de Sant Prim en processó a Sant Prim de Maià.

11 juny 1650
Llicència als jurats de Besalú, de fer processó a Sant Prim de Maià.


29 març 1654
Llicència a la confraria de Sant Prim i Felicià de Besalú de fer processó dins a Sant Prim de Maià,  altra al'abat de Sant Pere de Besalú, f 82; semblants per l'any 1655, f 114 i 142; per l'any 1656

16 abril 1659
Llicència a les parròquies de la baronia de Vilademuls, de fer processó al Collell,  a Sant Llorenç de la Muga per anar a Sant Aniol d'Aguja, f 101; a Besalú per anar a Sant Prim de Maià.

24 març 1663
Llicència a Sant Pere de Besalú, de fer processó a Sant Prim de Maià, ; pel 1664, f 113v.

31 març 1668
Llicència a Besalú de fer processó a Sant Prim de Maià, igualment es concedí a Saus d'anar a Gràcia d'Empúries i a Cistella d'anar al Mont.

5 abril 1670
Llicència a Besalú de fer processó a Sant Prim de Maià.

Fons documentals:

Els pobles gironins, festes, història, costums i tradicions VI La comarca de la Garrotxa, Maruja Arnau i Guerola

Catalunya romànica, Manel Galimany

El reliquiari, Joan Arimany Juventeny

CAN COROMINES

Masia situada al paratge de Llorençà, a ponent del nucli de Maià, propera a la capella dedicada a Sant Prim i Sant Felicià. 

És de planta irregular degut a l'afegiment de cossos adossats a l'edifici primitiu ubicat a migdia. Aquest darrer disposava de baixos (destinats al bestiar, amb pilars i voltes d'aresta), planta (amb escala de pedra interior) i pis superior-graner. Va ésser bastida amb pedra del país poc treballada, fent excepció als carreus emprats per fer els cantoners i les obertures. 

La porta d'accés és un gran arc adovellat. 
Finestres: A la façana de llevant es podien veure les restes de dues finestres esculturades en estil gòtic tardà, una d'elles està emmarcada per columnes estriades adossades als murs amb capitells que representen el cap d'una dona i d'un home amb gran barba i bigoti; l'altre finestra també té columnes estriades i els capitells estan ornats amb gran fulles d'acant. La resta de la decoració es va fer amb motius geomètrics. 

Al llarg del temps s'han afegit diferents cossos a la masia principal. Són de planta baixa i pis i la seva factura es semblant al cos originari excepte un últim cos construït a finals del segle XX quan la masia es va transformar en càmping; aquest cos consta de planta baixa i dos pisos amb grans finestres rectangulars, coberta a una aigua i la part que dona a la façana principal té forma arrodonida. Mentre que tota la casa té la pedra vista, aquest últim cos està arrebossat i pintat.

Notícies històriques

Can Coromines és una antiga masia de planta irregular, bastida en diverses etapes. La façana que mira a migdia és el primer cos d'edifici construït, destacant-se una gran porta adovellada que dóna accés als interiors. Posteriorment les ampliacions del mas s'efectuaren per les altres tres façanes, bastint-se la part del llevant en el decurs dels segles XVI-XVII. tot i que la troballa d’unes sitges probablement ibèriques i el forn d’època romana fa pensar que l’origen és molt més antic. A dintre el mas hi havia un molí fariner i trull d'oli, del qual hi ha referències vers l'any 1200.  Can Coromines va ésser abandonada l'any 1984, i més endavant es va adaptar a la nova funció de càmping i apartaments de lloguer.

PAPER MONEDA DE L’AJUNTAMENT DE MAIÀ DE MONTCAL

La manca de paper moneda ocasionada en el decurs de la guerra civil i els canvis que s'estaven originant, van autoritzar a que els ajuntaments i d'altres organismes poguessin emetre i distribuir la seva pròpia moneda.  L’any 1937 (no es pot precisar més exactament) es va crear una emissió de vals moneda locals amb els valors de 2 pessetes i 1 pesseta, per un import total de dues mil pessetes.

Impresos per una sola cara sobre cartró. Aquests bitllets estan dentats pel costat esquerre, car degueren ésser confeccionats en carnets o potser en blocs de dos capgirats i no hi figura cap emblema ni dibuix a part de l’escut de Catalunya tallat pel mig del dentat.

Pel setembre de 1937, es creà una nova emissió de paper moneda, aquesta vegada amb els valors de 50 cèntims i 25 cèntims per un import total de mil cinc-centes pessetes.

Es tracta d’uns artístics bitllets impresos per Gràfiques Minerva d’Olot, el revers dels quals està ocupat per un dibuix de l’artista olotí Josep Mª Dou i Camps representant una dona Jove amb el pit un, tenint a la mà esquerra una torxa i a la dreta una falç simbolitzant la deessa Ceres. Als seus peus, hi ha un corn de l’abundància vessant fruita i una enclusa i un mall, tot enquadrat per una bonica sanefa. Aquest mateix dibuix es troba repetit en el fons de l’anvers.

L’ORIGEN DEL NOM DE MAIÀ DE MONTCAL

Essent Rei Alfonso XIII el Consejo de Ministros a proposta de La Real Sociedad Geogràfica el 26 de juny de 1916 va aprovar el Real Decreto per el qual es decidia canviar de denominació 573 ajuntaments del regne entre ells el de Mayá.. Signat per el Presidente del Consejo de Ministros, Alvaro Figueroa  conde de Romanones.

La Real Sociedad Geogràfica en un escrit dirigit a la Presidéncia del Consejo de Ministros, Exposa:

“Señor: La Real Sociedad Geogràfica ha realizado prolijo y meditado estudio para la reforma de la Nomenclatura geogràfica de Espanya, por estimar de conveniéncia y verdadera utilidad el cambio de denominación de las entidades de población cabezas de distrito municipal, á fin de que desaparezca la extraordinaria y lamentable confusión originada por el hecho de existir, entre los 9.266 Ayuntamientos que constituyen la Nación, más de 1020 con idénticos nombres, y éstos sin clasificació ni aditamiento alguno que los distinga.

Al acometer dicha Real Sociedad labor tan importante i meritoria, háse atendido á bases ó reglas generales que imprimiesen á la obra unidad de criterio, limitàndola en lo posible y procurando que afectara el menor número de localidades, dejando intacto el nombre actual á las poblaciones de mayor categoría administrativa, como las capitales de provincia, cabezas de partido judicial y las de mayor número de habitantes, y variando los de aquellas entidades de población cuyo número de vecinos es menor que el de sus homónimas, procurando que el calificativo que se asigna no sea arbitrario, sino el que la tradición, el uso ó los afectos de cada localidad vienen consagrando, y teniendo también presentes los antecedentes históricos, circunstancias especiales del terreno, etc., y con especial predilección las palabras que expresan nombre de corriente de agua, de la montaña, del territorio, de la particularidad geogràfica, en fin, en cuyas cercanías ó dentro del cual se halle enclavado el Ayuntamiento ó población cuyo nombre propone modificar, habida cuenta del caràcter de perpetuidad del accidente que califique y distingue al pueblo de que se trate, á fin de que lleve consigo la casi inmutabilidad de su nueva designación.........”

Actualment es fa difícil saber on era l’altre poble o ciutat amb el nom de Mayá, a deduir per l’escrit tenia més habitants però no hi ha cap constància de la seva situació.

El 15 de juliol de 1916 essent alcalde Feliu Jou i regidors Pablo Pairó, Pedro Rovira, Pedro Pairó i Antonio Alabert en una reunió mantinguda a l'Ajuntament es va comunicar de forma oficial el canvi de nom tot i que el 8 de juliol de 1916 ja havia estat publicada al Boletin Oficial de la Provincia de Gerona. És així com Mayá va passar a ser Mayá de Moncal i posteriorment amb la democràcia l’actual Maià de Montcal.