Les escrivanies de jurisdicció episcopal
identificades en els districtes notarials del bisbat de Girona són
excepcionals. Tot i l’existència de nombroses escrivanies baronials vinculades
a institucions eclesiàstiques, la majoria depenien de les abadies locals i no
de l’autoritat del bisbe gironí. Concretament, la bibliografia actual només
constata com a seus d’una escrivania episcopal els antics dominis senyorials de
la Bisbal d’Empordà i Bàscara. Però, com a mínim, es té coneixement d’una
tercera: la notaria i escrivania de Dosquers i Crespià.
Aquesta circumscripció notarial radicava en el
terme del castell de Dosquers, en mans de les famílies Palol i Cabanelles a
l’inici del segle XIII. Un membre d’aquesta darrera nissaga, el bisbe Guillem
de Cabanelles, va cedir en testament l’any 1245 el castell i les viles de
Crespià i Pedrinyà, que en depenien, a la capella de Santa Maria del palau
episcopal de Girona. A partir del llegat, els sucessors en el pontificat hi van
consolidar el domini gràcies a una concessió reial que evitava que els homes de
Dosquers, Pedrinyà i Crespià depenguessin del tribunal del veguer de Besalú
(1257) i a una sentència que va delimitar la senyoria davant les pretensions de
l’abat de Sant Pere de Besalú (1351). Cap document no indica, però, que abans
del segle XVI aquella demarcació disposés d’un fedatari del bisbe. És més
probable que la redacció de d’escriptures dels veïns anés a càrrec de les
escrivanies properes de Besalú i Banyoles. És al comencament de l’etapa moderna
quan apareix a les terres del castell de Dosquers la protocol·lització
d’escriptures per l’autoritat del bisbe. Des de 1550, dos notaris de la ciutat
de Girona tenien llicència per exercir-hi a distància. Però devia ser a partir
del nomenament del notari de Besalú Joan Abric com a jutge de la cort de
Dosquers, el 1554, quan l’escrivania va entrar a funcionar de ple. Abric ja
exercia com a notari a l’escrivania veïna d’Esponellà i va encetar una
productiva etapa en la qual un escrivà amb residència a la vila de Besalú
actuava com a, segons la fórmula més habitual, “senyor útil i proprietari de la
notaria y escrivania públicas del castell y baronia de Dosquers y forsa del
loch de Crespià, jurisdicció del dit Il·lustríssim y Reverendíssim senyor
Bisbe”.
Gràcies a la proximitat i la vinculació, molts
manuals d’aquesta petita escrivania senyorial s’han pogut conservar entre els
protocols dels notaris de Besalú. A cada relleu en el càrrec, els notaris
titulars es devien traspassar el material de Dosquers i Crespià que custodiaven
a la vila comtal. L’any 1684, per exemple, la vídua del notari Francesc Peferrer
va lliurar al seu successor a Dosquers els manuals i les escriptures que el seu
difunt marit tenia a casa: un total de cinquanta protocols –el més antic, de
1566–, capbreus i fragments de protocols, una vintena de processos, un plec de
crides i un registre de lletres, entre d’altres papers. El nou titular de la
notaria, Josep Soler, devia considerar que el lliurament potser no abastava la
totalitat del registres, perquè es va voler curar en salut i va incloure la
fórmula “Sempre y quant ne hage altres, jo los vull.” Tant si hi eren tots com
si en faltava algun, el cert és que en l’actualitat, l’Arxiu Comarcal de la
Garrotxa, com a dipositari del fons notarial històric del districte, conserva quaranta
volums d’una vintena de notaris besaluencs amb responsabilitats sobre Dosquers
i Crespià entre els segles XVI i l’any 1802, data dels darrers documents
redactats pel regent de la notaria i la cort episcopals de Dosquers, Josep
Gaffas i Casellas.
Xavier Puigvert i Gurt
Article publicat a: el cartipàsArxiu Comarcal de la Garrotxa
