dijous, 19 de juliol del 2012

JOAN DE ROURE


A finals del segle XIII o principis del XIV va néixer al mas Roure del veïnat de Maltorrent de la parròquia de Maià de Montcal. Actualment aquest mas no conserva el seu nom per tant no el podem situar tot i que el topònim Maltorrent podria referir-se al riu Agemalo del veïnat de Llorençà.
No es tenen referències dels seus pares, però si del seu germà Pere de Roure. Segurament Pere de Roure esdevingué l’hereu de la família i es quedà amb el mas i les seves propietats. Joan de Roure deuria percebre una quantitat de diners en concepte de legítima i va iniciar una nova vida fora del mas Roure. Pere de Roure es coneix que era home propi de Bernat de Maià senyor de Maià.
És possible que el mas Roure de Maltorrent estigués en domini directe de Bernat de Maià i que el cedís en emfiteusi a la família Roure. Joan de Roure tenia dos nebots provinents d’aquest mas, Pere de Roure, aventurer de Besalú i Joan de Roure, traginer de Besalú, eren germans i fills de Pere de Roure. És evident que van seguir el mateix camí escollit pel seu oncle i s’instal·laren a la vila de Besalú.
No es coneixen detalls dels seus primers anys a la vila, una de les primeres notícies documentals parla de la seva participació en la política municipal, juntament amb altres membres destacats de l’oligarquia urbana de Besalú. Joan de Roure es consolidà com un  personatge rellevant dins la vila. Es podria pensar en un ascens social meteòric generat, per la seva activitat professional relacionada amb la venda a termini de draps.
Es casà amb Agnés (no es tenen referències de la seva procedència) tingué un fill i dues filles, el fill actua com a draper per la zona de Banyoles, i el 1328 és nomenat pel seu pare, procurador i encarregat de recuperar-li els deutes i comandes que tingués.
Joan de Roure aplicà una política matrimonial concreta per obtenir el màxim partit de les seves filles.
El 25 d’abril de 1325 esposà la seva filla Elisenda amb Bernat de Font, fill de Pere de Font barber de Besalú amb vàries activitats relacionades amb la comanda de diners a diversos personatges de la vegueria i també amb la compra-venda de cereals, Joan de Roure pagà un dot de 2.500 sous més un aixovar força generós valorat en 100 sous. Amb el pas dels anys, Bernat es convertirà en seva la mà dreta, fins acabar ocupant el lloc principal del negoci familiar.
El 30 d’abril de 1335, esposà l’altre filla Agnés amb Bernat de Rec de Banyoles, els Rec destacaren per l’activitat mercantil i política, el dot fou de 8.500 sous, equiparable als dots pagats entre estaments socials elevats. Aquest fet fa pensar que l’estat de les seves finances era òptim, va donar com escreix 1.000 sous, més totes les seves propietats que posseeix sota domini de l’abat del monestir de Banyoles,i l’aixovar va ser similar al que va donar a la seva filla Elisenda.
La seva activitat principal va ser la de draper, un cop aconseguida una solvència econòmica destacable i amb l’ajut dels seus dos gendres, van invertir, part dels beneficis en altres negocis per tal de treure’n un bon rendiment econòmic.
Una part important dels deus recursos el va destinar al préstec a tercers, es convertí en un punt de referència entre la població de la vila i de la vegueria superant fins i tot els jueus.
Altre part la va destinar al negoci de bestiar, normalment feia la comanda a dipòsit, és a dir proporcionava un capital al pagés i el pagés jurava ciudar i alimentar el bestiar pactat com si fos seu “promito pastere cibare et custodire cura pervigili tanguam rem meam propriam”, a canvi obtenia una part dels fruits que produïssin el bestiar, tant en llana, com en futures cries. Aquesta era una pràctica habitual a l’edat mitjana, ja que pels compradors que no disposaven d’una explotació agrària els resolia molts problemes. El tracte compensava a les dues parts, l’inversor disposava de bestiar sense haver-lo de criar ell i el pagès, a canvi de cuidar els animals n’extreia un benefici. Una de les compres  més importants de bestiar que va realitzar fou la pactada amb Pere de Carrera de Jonqueres, de la parròquia de Maià. De la compra de bestiar oví  obtenia la llana que seria treballada pels teixidors, paraires, tintorers, etc., fins arribar al producte final que era el drap.
Les propietats urbanes també van ser una part important en el seu negoci, el 1328 declara tenir una casa a Besalú que la lloga a Guillem de Planlliure de Besalú, l’any següent compra una casa al centre de Besalú a tocar del mercat de la vila, al carrer del Canó, on potser tenia el seu habitatge particular i la seva botiga, incorpora als seus dominis una casa i un hort a la sagrera de Llorençà, la compra a canvi de 230 sous a Bernat Cavaller de Besalú, dos anys desprès la cedeix en emfiteusi a una família de Llorençà, Bernat Pascual i la seva dona Maria i Bartomeu Mateu gendre i la seva dona Berenguera, acorden un cens anual i acorden dividir la casa en dues parts, una per a cada família.
L’any 1135 compra per 430 sous a Joan de Font un hospicium  i un pati que tenia sota domini Ponç de Cornellà, al portal de Rocafort en direcció a la zona de Capellada. Aquest mateix any en ven per 400 sous la meitat a Bartomeu Masó, carnisser de Besalú i l’altre meitat la ven per 400 sous a Gentil, filla de Guillem Pallerès de Besalú.
D’altres propietats urbanes eren un cortal prop del riu Fluvià i una casa al carrer que va en direcció a la sinagoga.
Joan de Roure actuà en certa mesura com un senyor feudal i aconseguí un considerable patrimoni a la vegueria les propietats bàsicament estaven concentrades en tres àrees en les que més influència econòmico-comercial tenia. En la zona  de Tortellà, Sales i Sant Pere de Montagut tingué drets sobre dos masos, tres peces de terra i un bosc, amb la compra de mas Martí de Tortellà, es convertia en senyor de remences, la família Martí depenia d’ell. Les tres peces de terra al lloc anomenat la Plana de Serrat, de Tortellà, les va comprar a Bernat Lloret de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes, aquestes peces de terra eren al voltant del mas Martí, d’aquesta manera va veure augmentada la seva explotació. El bosc era situat a l’àrea de Sant Pere de Montagut, concretament a la zona del Pla de Politger, el comprà per 200 sous a Ramon Boscabanyer, personatge que venia la llenya a Joan de Roure i Bernat de Font. A la parròquia de Sales mantingué uns drets temprals sobre el mas Arola Damont adquirits per un procés judicial, on Arnal d’Arola Damont tenia un seguit de deutes amb Joan de Roure i Vidal Monell, jueu de Besalú, el mas va quedar confiscat fins que es van redimir els deutes.
A les rodalies de Besalú, al veïnat de Juïnyà, de la parròquia de Sant Martí de Capellada, obtingué, un mas gràcies a una donació de Berenguer de Pujol i deverses porcions de terra.
A la parròquia de Vilert és on tenia més propietats, va adquirir els drets sobre una casa forta i totes les propietats que restaven sota la seva jurisdicció, un molí sobre el riu Fluvià i una feixa de terra, en aquesta parròquia va tenir sota la seva jurisdicció diverses famílies en règim servil.
Altres propietat disperses són dues feixes de terra al lloc d’Arboçà, de la parròquia de Serinyà i un domini al camp de la via d’Areny, a la parròquia de Vilamalla.
L’especulació en productes alimentaris va ser un altre dels seus negocis, els anys 1326, 1333 i 1334 varen ser anys d’autèntica penúria alimentaria  a causa de les males collites, així doncs, Joan de Roure veié en l’especulació d’aquests productes un bon mercat per tal d’augmentar els seus beneficis, comprant, venent o deixant en comanda, aquests eren els mecanismes que feia servir. Bàsicament va tractar sobre quatre tipus de productes: Oli, Vi, safrà i cereals.
Una gran part dels productes que obtenia o feia a partir de l’arrendament de collites a determinats pagesos tot un clar exemple d’operació de préstec encobert, per saltar-se les normatives dictades per l’església referents a la usura, entre les moltes parròquies de la vegueria on actuava destaquen Maià, Montagut, Sales, Serinyà, etc., l’oli, el vi i els cereals, eren productes autòctons el safrà, especia que provenia de l’Asia introduït des del Regne de Valencia pels musulmans, un producte de luxe que no podia ser consumit per totes les classes socials, es conreava a Navata i Cabanelles. El podia haver adquirit tant per tenyir els draps que venia com per especular en un producte de luxe i altament valorat.
Totes aquestes actuacions eren fruit de la seva activitat principal la venda a crèdit de draps i prestamista, si no cobrava en diners o feia en espècies ja sigui bestiar, producte agrari, masos o camps.
Després d’acumular una riquesa considerable i potser pel temor als perills que comportava el fet de viatjar, va delegar el negoci al seu gendre Bernat de Font.
Joan de Roure va tenir un ampli ventall d’activitats, va participar en la política local, va formar part del consell municipal, l’any 1324 va ser jurat de la universitat (òrgan encarregat de representar els homes i dones d’una vila), juntament amb Pere de Beuda, Ramon de Gesio i Pere d’Oliveres, foren els jurats encarregats de dur a terme l’organització i recaudació de la talla (forma contributiva) per fer front a un pagament reial. L’any 1321 juntament amb Ramon de Gesio va ser el responsable de supervisar el correcte funcionament de la barra (mecanisme per aconseguir recursos financers) per les reformes del pont de Besalú, l’any 1335 va ser nomenat síndic de la vila per lliurar una sèrie de queixes en forma de pleits que formalitzà el consell per ser lliurades al monarca. També va actuar de marmessor d’alguns personatges de la vila i la vegueria de Besalú, concretament Guillem Desferrer, de Besalú, Ramon de Dominationibus, de Besalú, d’Agnès, muller de Bernat de Borror de Besalú, Pere de Bellsolà de Llogordà, Ramon Cerdà, cirurgià de Banyoles i de Ramon de Casademont. Aquest fet indica la funció que desenvolupà dins la comunitat, Joan de Roure es convertí en un punt de referència per a la societat de la vegueria de Besalú. La seva influència, a través del seu prestigi econòmic, li donà un gran reconeixement social.
Va tenir també una gran implicació amb les institucions religioses, formava part de la confraria de l’altar de Santa Magdalena de l’església de Sant Martí de Capellada com a membre destacat i en alguns moments es va encarregar de la gestió econòmica dels dominis de la institució, també va ser almoiner de l’abadia de Sant Pere. El testament de Joan de Roure no ha estat localitzat, cal suposar que va fer un extens legat a les més diverses institucions eclesiàstiques, el seu pensament no deuria diferir gaire dels personatges amb una condició social similar a la seva, mercaders, negociants, etc.
El fervor religiós d’aquest tipus de personatges anava augmentant a mida que transcorrien els anys i els negocis. El mon del comerç i els negocis era malvist per la societat i per l’església, però l’entrada de les ordres mendicants va donar suport a aquests sectors socials. Normalment els testaments dels homes enriquits a través del comerç, estaven plens de llegats i donacions a diverses institucions eclesiàstiques. Era un intent de recuperar el cel que podien haver perdut a causa de la seva activitat professional.
L’època baixmedieval va ser un període de gran dinamisme econòmic i Joan de Roure va tenir una gran visió per invertir en els àmbits més productius del moment, i no dependre tant sols d’un negoci, tenia un ampli ventall de possibilitats, podríem dir que es tractava d’un gran negociant, tot i no ser un gran mercader, va ser un comerciant local d’una vila de segon ordre, però que des d’allí va estendre una llarga xarxa econòmica en diversos camps, on tenia un paper destacat.
L’any 1340 es perd la seva pista potser es va retirar dels negocis o va morir.

Fons documental: El perfil d’un draper de Besalú al segle XIV, el llibre particular de Joan de Roure (1325-1340)  Joel Colomer Casamitjana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada