CAN POU

Es troba situada damunt d'un pujolet tot just iniciat el Camí de Santa Magdalena  a mà esquerra. Es tracta d'un gran edifici de planta rectangular amb alguns afegits i teulat a dues aigües que ha sofert diverses restauracions en el temps, tot i que la porta dovellada és de la fase primitiva (als batents hi figura la data 1800). En un lloc de la casa hi figura la data del 1600, si be la casa és molt més antiga.

A les llindes hi ha diverses dates com "1734", "1770" i la inscripció "AVE MARIA PURÍSIMA 1734" la part baixa era destinada al bestiar i per una escala interior de pedra s'accedia al pis habitatge, aquest disposa d'una amplia eixida on adossat al mur hi ha un pou de base semicilíndrica, bastit amb pedra del país poc escairada llevat dels cantoners i les obertures.

Al costat de tramuntana de l'era es troba l'antiga pallissa, bastida en el decurs del segle XVIII, es de planta rectangular i teulat a dues aigües, a la part baixa hi ha una gran arcada de mig punt feta de carreus molt ben escairats, aquí es conserva l'entrada al túnel que comunicava el mas amb la casa veïna de can Coma, fou utilitzat durant les guerres carlistes, avui dia aquesta entrada està tapiada, a l'exterior hi ha una escala de pedra que dona accés al pis superior. 

ELS PAPERS DE SALAMANCA DE MAIÀ (3)

VICENÇ POU I MARCA (1792-1848)

Destacat intel·lectual carlí en els anys de la primera guerra (1833-1840), va néixer a Maià de Montcal l’any 1792, en el si d’una família de propietaris rurals, amb antecedents documentats ja en la guerra dels remences (1461). Es va ordenar prevere el 1817 i va completar la seva formació a la Universitat de Cervera. El 1824 hi aconsegueix la llicenciatura i el doctorat en Cànons. Tot seguit, hi ensenya Institucions Civils, primer en qualitat de conferenciant i finalment com a “substitut pro universitae”. Durant el curs 1825-1826, guanya la càtedra d’Institucions, mentre ensenya com a encarregat de curs Digesto Romano-Hispano, Acabat el tancament de les Universitats decretat per Calomarde, el curs 1832-1833, el trobem de rector al Col·legi de Sant Carles, institució residencial universitària on s’hostatjava, amb una beca, Jaume Balmes. Aquí és on té inici la relació d’amistat entre Pou i Balmes. Els testimonis són pocs però ben explícits. El pare Casanovas escriu: “Dos rectors va tenir Balmes en el col-legi de Sant Carles, Felip Minguell i Vicenç Pou, i tots dos van tractar-lo més com amic que com a súbdit, ja que no sols l’admetien en la seva conversa familiar, sinó fins i tot en les seves consultes”.

I Albert Sadurní, recollint paraules de Manuel Galadies, company de carrera i amic de Balmes, va escriure: “Amb el rector del Col-legi, D. Vicenç Pou, que l’estimava molt i el tractava amicalment, discutien força sovint sobre política: els articles d’”El Vapor”  i de la “Revista Española”, que llavors es començava a publicar.

Els esdeveniments de Portugal, sobretot quan el rei Pere entrà a Oporto, la presa de la ciutat d’Anvers, la lloable civilitat del ministre francès Cassimir Perier i les sensacionals publicacions de La Mennais, foren els motius principals dels seus comentaris.

Quan va començar la primera guerra carlina i a l’estiu de 1834 Pou va deixar la Universitat de Cervera i es va passa al camp carlí, on va assumir algunes tasques de responsabilitat. Pel març de 1837, la Junta Suprema carlina va instal-lar, reivindicant-la com a continuadora de la Universitat de Cervera, una universitat a Solsona. Aquí Pou va professar Jurisprudència. Amb la pèrdua de Solsona la universitat va ser traslladada al monestir de Sant Pere de la Portella, al terme de la Quar, entre Berga i Alpens, Pou en fou, vicerector.

Pou va ser nomenat també, a les acaballes de 1839 o inicis de 1840, sotsdelegat apostòlic del bisbe Abarca a Catalunya. Recordem que el bisbe de Lleó Abarca era, des de l’agost de 1836, delegat apostòlic per als territoris sota la autoritat de Don Carles, per nomenament del sant pare Gregori XVI. Pou era, a més, censor d’impremtes.

Pou és més conegut per haver estat l’inspirador i el director del primer periòdic carlí El Joven Observador, editat a Catalunya, aparegut al principi de 1837, quan el carlisme català està aconseguint la seva màxima força i els seus caps li estan procurant una estructura política i administrativa.

El Periòdic, que sortia tres cops a la setmana, va canviar, el setembre de 1837, el seu títol pel de El Restaurador Catalàn i així va seguir fins a la seva desaparició al final de la guerra (juliol de 1840).

El seu contingut seguia les pautes del periodisme polític de l’època, matisat per ser un periodisme de guerra: notícies de la cort carlina, proclames, ordres reials, decrets i textos de la Reial Junta Superior Governativa i de la Comandància General, articles de contingut polític i de polèmica amb els periòdics liberals que s’editaven a Barcelona, notícies de la guerra, etc. Gairebé tots els articles són anònims o signats amb el pseudònim “el amigo de la verdad”, per bé que en molts s’hi veu la ploma de Pou. Concretament, són de Pou una sèrie d’articles en defensa dels drets de Don Carles a la corona d’Espanya i que responien a una memòria de Cea Bermúdez titulada La verdad sobre la cuestión de la sucesión de España en la qual volia demostrar els drets d’Isabel II. Pou ja havia tractat aquest tema en un opuscle editat a Berga l’any 1837.

Acabada la guerra, Pou es va exiliar, potser primer a Perpinyà, però finalment de segur a Montpeller. Aquí entre finals de 1842 i principis de 1843, publicà La España en la presente crisis. Examen razonado de la causa y de los hombres que pueden salvar aquella nación (impremta de X. Jillien), obra cabdal de l’autor, el qual es revela com un incisiu analista de la situació d’Espanya i que ens acosta a l’obra de Balmes. En aquella primera època (ens referim a la de la primera guerra o, si es vol dir d’una altra manera, a l’etapa de Carles V), el carlisme català va tenir dos pensadors d’altura: Magí Ferrer i Vicenç Pou. El mercedari es revela superior com a teoritzador del pensament tradicional però, en canvi, Pou el supera en la profunditat i agilitat de l’anàlisi, en veure la realitat de les coses presents.

Vicenç Pou carlista de primera hora va dir: “La causa que defendemos es la causa de la religión y de la justícia, la causa de Dios y del Rey, y con esto está todo dicho” és tota una afirmació ideològica clara i simple.

En termes actuals, diríem que Pou era un bon periodista polític.Pou va morir a l’exili el 18 de gener de 1848, per tant, pocs mesos abans que Balmes. No es descarta que hagués fet alguna visita a la seva casa natal en els darrers anys de la seva vida. És una explicació possible del fet que els seus manuscrits es troben entre els documents de la família i que estigués tant al corrent de la premsa espanyola.

LES CARBONERES

No fa gaire temps quan d’un bosc en sortia una fumarola que s’escampava muntanya amunt, ningú s’espantava, no era cap incendi forestal. Eren els carboners, aquells esforçats treballadors del bosc que algú els ha anomenat molt encertadament: homes de fum. Vivien i treballaven al bosc, era, durant molts mesos, la seva casa.

Tallaven els arbres, els trocejaven, feien la pila, l’enterraven, l’encenien, la cuidaven, treien el carbó, el posaven a les sàrries per portar-lo a la vila, això una i altra vegada, i mentrestant, vivien a les barraques que ells mateixos s’havien construït a peu de les carboneres.

Aquest treball, tant necessari en una època no massa reculada, els nostre avis el van viure de molt a prop. El carbó era necessari des de les activitats industrials a les domèstiques, per escalfar-se, per a cuinar i, fins i tot al temps de la postguerra som a combustible per els vehicles.

Del carbó vivien moltes famílies, no tant sols els carboners sinó també de propietaris, negociants, traginers, carreters....

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

L’ofici del carboner era poc valorat social i econòmicament. L’ofici es podia presentar com a dedicació anual o temporal.

D’una banda, esdevenia una ocupació anual consistent en la mateixa activitat de carbonar. I, d’altra banda, era una dedicació eventual, únicament a l’hivern, període en què les feines agrícoles entraven en una fase de recés.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

El procés de carbonar comprenia les fases de tallada i arreplegada de la llenya, construcció de la pila, encesa, cuita, treta i desembosc. La producció de les carboneres podia oscil·lar entre 15  i 150 cargues de carbó (una carga equivalia a 120-125 kg de carbó) i el procés de carbonització  podia durar entre una setmana, les més  reduïdes, i dos mesos, les més grans. Hom podia fer 7 o 8 carboneres al mateix temps. El procés de carbonització, és a dir, la transformació constant de la carbonera, havia d’ésser perfectament conegut i assimilat pel carboner per mitjà dels senyals externs, és a dir, els olors i colors del fum que anava desprenent. La carbonera més usual era l’anomenada pila alta o rodona.

El rendiment de les fustes emprades per carbonar era important i depenia de les diferents espècies. Les fustes dures rendien més que les tendrals. També variava segons l’estat de sequedat i l’edat. El menor volum i  pes del carbó respecte la llenya justificaven la seva elaboració en el mateix bosc, ja que facilitava el transport des d’indrets  poc accessibles. Les fustes carbonades eren el faig, l’alzina, el roure, el pi, l’avet, fins i tot el castanyer, el freixe, l’avellaner, el vern, etc.

 

 

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

    Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.

   Col·locació de l’espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.

    Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.

    A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.

   Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l’objectiu de deixar un espai per a que passi l’aire.

    Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.

     La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.

    Una vegada apilada la llenya es fica l’embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l’embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.

En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.

La industrialització amb una oferta de treball menys dura i la generalització de les noves fonts d’energia (butà, electricitat, petroli...) foren factors decisius per la decadència del carboneig, així com la millora en les condicions tècniques de desembosc va fer que s’abandonés l’activitat.