MAIÀ/DOSQUERS, HISTÒRIA I PATRIMONI: de març 2012

SITUACIÓ: El forn es troba a ponent de Maià de Montcal al veïnat de Llorençà, prop de la carretera N-260, al costat del mas Can Coromines. El lloc és idoni per a l'establiment d'una indústria d'aquest tipus; el pas proper d'un braç secundari de la riera de Maià proporcionava aigua en abudància, l'entorn boscós cobria les necessitats de fusta i els bancs d'argila del subsòl asseguraven la matèria primera necessària. Tant és així, que creiem que aquesta estructura és només una part d'un complex molt més ampli, segons semblen demostrar diversos indicis.

EL FORN: Les dimensions, bastant reduïdes, dibuixen una planta quadrangular de 2,40 m. de costat. ës orientat d'esta a oest i conserva la cambra de combustió subterrània, la graella i el límit perimetral, que servia de base de la cúpula del laboratori. La graella compta amb nou filades d'onze o dotze forats circulars cadascuna. El sistema de sustentació de la graella es realitzava mitjançant dos arcs que reposen sobre la solera de terra cuita que serveix de pis de la cambra de combustió.

Aquests arcs de punt rodó, estan construïts amb peces rectangulars de terra cuita; la part baixa dels arcs, punt de contacte amb el fons de la fogaina, estan reforçats amb carreus de pedra per tal d’evitar que la humitat descompongui les peces de fang. Aquesta humitat és provocada pel pas proper de la riera i la pujada de nivell freàtic que s’experimentava en època de pluges. L’arc més oriental servia per a obrir la boca del forn on hi havia el praefurnium i es cremava la llenya que produïa l’escalfor necessària per a coure els productes ceràmics; el segon arc se situava al centre i aguantava la part central de la graella; ambdós tenien una llum de 85 cm d’alçària per 125 cm d’amplada, mentre que la part posterior s’aguantava directament sobre la paret cega de tancament. Les parets de la cambra de combustió, que quedava per sota del nivell de circulació, conserven el color i la textura pròpies d’haver estat exposades a altes temperatures, ja que no eren res més que els límits de la cavitat retallada en el subsòl argilós. Conservaven una alçària total de 160 cm mentre que la graella començava a poc més d’un metre i la superfície superior quedava gairebé a 140 cm del fons; per tant, el gruix de la graella oscil·lava entre els 30—35 cm.

Aquest forn s’inscriu, tipològicament, en la categoria 3a de Fletcher, caracteritzada per la planta quadrada, un corredor central i el sustentament de la graella amb arcs.

EL MATERIAL: Pel que fa al material recuperat, hem de dir que aporta unes dades interessantíssimes a les produccions locals de la zona, que només s’havien constatat esporàdicament a dos llocs més: el taller d’Ermedàs i un motlle procedent de Tolegassos. Ens referim concretament a unes imitacions de la forma Drag 15/17, una de les formes llises típiques del repertori dels tallers de t. S. De la Gàl.lia. Tot i que es tracti només de dos fragments, pensem que són prou significatius i que propers treballs s’encarregaran de completar: una vora envernissada, però absolutament cremada, amb la pasta grisa i el vernís clivellat per un excés d’escalfor i una base amb el perfil i les motllures incises pròpies i característiques d’aquesta forma, però sense envernissar. És a dir, una peça cuita en excés i l’altra per defecte, a la qual mancava encara una part del procés de fabricació. A part d’aquesta producció fina, es fabricava també ceràmica comuna oxidada, sobretot un bon repertori de gerres de boca circular i trilobulada, associades a bases planes o lleugerament bombades i a bases amb peu anular; grans recipients de comuna i dolia. Acompanyant aquest conjunt de ceràmiques pròpies del taller es varen trobar també una vora d’àmfora ibèrica i tres fragments de paret fina.

CATÀLEG:

Àmfora ibèrica

Figura 6, 1.- Vora d’àmfora ibèrica de boca plana; la vora a penes marcada, amb acabament arrodonit.

Ceràmica de parets fines

Figura 6, 2 a 4.– Fragments de ceràmica de parets fines d’importació, amb restes de decoració i d’engalba. Una vora de Mayet XXXVII; un fragment de la part alta d’un vas en forma globular i un fragment de paret, possiblement de Mayet XLIII; en tot cas es tracta de formes típiques del període altimperial.

Imitacions locals de t. S. Sud-gàl.lica

Figura 6, 5.– Vora de Dag. 15/17. Imitació local, amb diverses motllures a la part exterior i també a l’interior. La superfície és coberta amb un vernís de color morat, amb esquerdes produïdes per excés de cocció. La pasta també és cremada, adquirint una tonalitat grisa intensa, de gra petit, molt fina i depurada.

Figura 6, 6.– Base de Drag. 15/17. Imitació local; el fragment no estava envernissat, presentava una motllura incisa a la part baixa exterior del peu i el fons intern marcava un aixecament característic d’aquesta forma. L’argila és molt depurada, de color beix-marró a l’exterior i taronja-rosat al nucli intern.

Ceràmica comuna oxidada

Figura 6, 7.– Gerra. Part superior de la peça, de boca circular, coll troncocònic amb una incisió ben marcada que el separa de l’espatlla, de formes arrodonides en la transició cap al cos. És d’una sola nansa de secció vagament rectangular amb solc central que s’entrega a la vora i a l’espatlla. L’argila és de color rosat, tirant cap a tons beixos; a la part interna es marquen bé els solcs produïts pel torn.

Figura 6, 8 a 13.– Vores de gerra. Formes diverses, la primera lleugerament motllurada, la segona de vora arrodonida i la darrera de secció triangular; les altres corresponen a vores trilobulades. Les pastes són força homogènies, depurades i de color marró clar o beix.

Figura 7, 1 i 2.– Bases de gerra. Són dues bases amb el peu anular marcat, arrodonit i lleugerament motllurat, amb el fons extern alçat. Pastes depurades, dures i de color beix.

Figura 7, 3.– Base de gerra sense peu marcat, amb el fons extern lleugerament alçat. A la paret interna es veuen clarament les marques del torn. Argila de color marró clar, dura i ben depurada.

Figura 7, 4 a 6.– Bases de gerra de base plana; la part baixa de la base marca un peu massís, lleugerament sortit. Igual en tots aquests tres exemplars, tot i les diferències de dimensions.

Figura 8, 1.– Gerra. Part inferior completa de forma globular, amb una línia incisa sobre la carena suau. La base no té el peu marcat i el fons extern és lleugerament alçat. Es veen clarament les marques internes del torn. L’argila és dura i ben depurada, de color marró clar, coberta per una capa de concreció molt dura.

Figura 8, 2.– Base de gran recipient. Rebuig. Peu ben diferenciat exteriorment, base plana. La superfície exterior és molt rugosa i irregular i l’argila és de colo gris fosc, pel fet d’haver estat passada pel forn.

Figura 8, 3 a 5.– Nanses de gerra. Diversos models amb un, dos i tres solcs a la part superior que donen idea de la varietat de gerres que es produïen en aquest taller. L’argila és fina, depurada i de color beix.

Fig. 8, 6.– Base de dolium. Part baixa sense peu marcat i fons pla, de parets gruixudes i massisses, sense peu marcat i base plana. Pasta de color marró fosc, tirant a morat, amb moltes impureses barrejades.

CONCLUSIONS:

La localització d’aquest forn ens permet de situar un nou jaciment, probablement una bòbila de dimensions prou grans i amb diversos forns, en una zona poc densa en troballes d’aquesta mena ja que és un dels jaciments situats més cap a ponent de les comarques gironines, en una zona coneguda com Garrotxa d’Empordà, de traspàs entre una i altra comarca.

L’estructura del forn que s’ha pogut excavar, força malmesa per l’esfondrament de la graella, no presenta aspectes remarcables, ni per la tipologia ni per les dimensions, essent un dels tipus més habituals d’entre els que tenim documentats.

El desconeixement de la situació del seu abocador no permet de conèixer la producció pròpia de l’estructura excavada; en canvi, molt a prop d’aquest punt es varen trobar alguns materials dispersos, probablement pertanyents a l’abocador d’algun altre forn i, per tant, pertanyent al mateix barri o conjunt manufacturer. Les peces allí trobades són força habituals en els repertoris coneguts; ceràmiques comunes, dolia, material de construcció. Dos elements són els més destacables, un de negatiu i un de positiu; el primer és l’absència d’àmfores, és a dir, no eren forns amforals, cosa força lògica si es té en compte la distància d’aquest jaciment respecte a les vies principals, fet que dificultaria una exportació de gran volum, condició indispensable per a aquestes produccions. La segona és la documentació de fabricació local de ceràmica sigil.lata que imita, pel que sabem, una de les formes llises del repertori conegut de la terra sigil.lata sud-gàl.lica: la vora de Drag. 15/17 és cremada, mentre que la base encara és sense envernissar; aquests dos exemplars són la prova definitiva de la seva fabricació a Maià.

Caldrien, però, treballs de prospecció i d’excavació de més envergadura per a confirmar i augmentar el repertori i valorar l’abast real d’aquest interessant centre terrisser.

Extret de VITRINA publicació del museu comarcal de la Garrotxa i de l’arxiu històric comarcal d’Olot.

CAN PERE PAU (MAS CASADEVALL)

És una casa molt antiga que deixa entreveure un passat remot. Hom diria que es tracta d'una casa fortificada, amb un pati que be podria ser un Pati d'Armes i unes corts impressionants amb unes arcades de grans dimensions. Molts anys enrera, aquesta casa venia obligada a allotjar els soldats que venien en nom del Duc de Fèria, donant-los sopar i descans. Consta documentalment que aquesta obligació la tenia una gran casa de Dosquers i una altre de Fares. El Duc de Fèria havia tingut a la zona diverses possessions.

(font: bohigas)

L’any 1601 essent Virrei el Duc de Feria, vingué a allotjar-se a la vila i Vegueria de Besalú.

L’allotjament de la tropa va ocasionar un problema, ja que s’havia d’allotjar en les cases dels Decorats de Privilegi Militar i aquests Decorats no estaven disposats a fer-ho.

Per resoldre el conflicte, a suplicació del Hble. Llorenç Casadevall del veïnat de Bruguers, parròquia de Maià, d’aquella condició, com a Síndic, procurador i actor del Col.legi Militar, fou despatxada de la Cancelleria de Catalunya una carta del Virrei al Mfe. Francesc Bohils, comissari Reial, encarregat de l’aposentament de la cavalleria.

Per aquesta carta de data 20 de juny de 1601, el Duc de Feria confirma l’exempció i disposa que Llorenç Casadevall i altres de la Vegueria, per privilegi Reial han d’ésser tractats com a militars i persones de generositat, i que per tal motiu estan exempts d’allotjar tropa. I li mana que en les cases que el Sots-Veguer li indiquique són de la dita qualitat, no allotgi ni aposenti, ni permetin que allotgins ni aposentin cap soldat.

Les cases de Maià i Dosquers que tenien aquest privilegi eren:

Llorenç de les cases – (Maià), Casadevall i Casademunt (Bruguers) i Fuigera (Dosquers).