L’OPPIDUM IBÈRIC DE SANTA MARIA DE JONQUERES (SANTA MAGDALENA)

Cal avançar fins als segles centrals del primer mil•lenni a.C per situar les restes de poblament més antigues del municipi de Maià de Montcal  Aquestes s’ubiquen al puig de Jonqueres, on s’han trobat evidències clares de l’existència d’un poblat ibèric. Aquest punt, a 329m sobre el nivell del mar, esdevé una talaia excepcional per controlar el pas paral•lel al Fluvià que minava cap a Besalú (on també s’ha documentat arqueològicament l’existència de poblament ibèric). Des d’aquí s’albira la plana de l’Empordà, en dies clars fins el mar, i la plana al•luvial del Fluvià, que permetia el pas cap als camins que es dirigeixen cap a l’interior. Aquesta posició enturonada i pròxima al Fluvià  facilitava  el control defensiu del territori i les vies de comunicació.

De moment no s’ha fet cap estudi arqueològic del jaciment i per tant es desconeixen les dimensions i l’abast de l’enclau ibèric. Les úniques dades en ferm procedeixen d’una carta arqueològica de J. Tremoleda i P. Castanyer, on es constata, per les restes de material superficial recollit, que es tracta d’una ocupació de, com a mínim, fins a la segona meitat del segle II o  el segle I aC, moment en el què ja estava sota la dominació romana. Segons J. Tremoleda, “en aquest punt hi ha evidències suficients per suposar l’existència d’un oppidum que conserva encara bona part del seu recinte.”

Fotografia de: JOAQUIM TREMOLEDA TRILLA i PERE CASTANYER MASOLIVER, La Garrotxa d’Empordà, un paisatge romanitzat?

Les restes de muralla que es poden observar evidencien una intenció defensiva del poblat. Aquestes mateixes restes de mur perimetral permeten intuir la delimitació de l’hàbitat.  A on sembla que hauria estat el centre del poblat és on es construí, posteriorment, l’ermita romànica de Santa Magdalena (o Santa Maria de Jonqueres).

El material recollit al poblat inclou ceràmiques de fabricació ibèrica i altres d’importació itàlica. En el primer grup sobretot hi trobem fragments de peces destinades a la vaixella de taula de ceràmica grisa emporitana. Juntament amb aquest material van aparèixer àmfores ibèriques. 

El material romà és el més nombrós, i hi podem distingir elements de fabricació local com la vora d’un petit dolium (Dipòsit de forma esfèrica que servia per posar-hi vi nou, abans de posar-lo en àmfores per transportar-lo) i diversos fragments de teules. Com a elements d’importació, només s’ha trobat un fragment d’àmfora (que servia pel transport del vi) de procedència itàlica, i una nansa d’origen bètic dedicada al transport d’oli.

El conjunt ceràmic és bastant homogeni  i se li ha atribuït una cronologia tardorepublicana que mostra una pervivència en la vida dels poblats ibèrics que es troben ja sota la dominació romana, anterior a la plena romanització del camp.

Dibuixos de: JOAQUIM TREMOLEDA TRILLA i PERE CASTANYER MASOLIVER, La Garrotxa d’Empordà, un paisatge romanitzat?

Font: JOAQUIM TREMOLEDA TRILLA i PERE CASTANYER MASOLIVER, La Garrotxa d’Empordà, un paisatge romanitzat?