A l’alta Edat mitjana els castells eren elements imprescindibles en el manteniment del poder de les classes dirigents. A través dels castells, el bisbat, en aquest cas, s’assegurava el domini de la Vall de Fluvià, i el control dels accessos a Besalú, un punt de vital importància estratègica.
Una de les principals vies de la xarxa de comunicacions medievals era la que anava de Bàscara (i per tant enllaçava amb l’antiga Via Augusta ) fins a Besalú de manera paral•lela al Fluvià. Encara avui en dia es conserven els camins que sortien del castell i que connectaven al sud amb aquesta via, i al Nord amb el camí que va cap a Maià i Beuda, i venia de l’Empordà i enllaçava amb un camí que anava a Besalú per l’Oest i també amb els camins que duien a l’Alta Garrotxa per les muntanyes.
El control d’aquests camins era molt important per qüestions polítiques, militars i també econòmiques. No podem obviar que s’ha documentat la presència d’un mercat a Besalú ja l’any 1075 i que aquest mercat es va mantenir de forma gairebé monopolística a la part alta del Fluvià durant molt de temps.
L’ interès pel control sobre l'accés de Besalú per part del Bisbat, però, no es pot entendre sense valorar les rivalitats pel poder i pel control del territori que hi havia en aquell moment entre el Bisbat i la noblesa que controlava aquesta poderosa ciutat. En aquest sentit, cal destacar que l’autoritat episcopal a la zona es veié reforçada a partir de 1254 quan el rei Jaume I de Catalunya i Aragó va concedir al bisbe de Girona que els homes de Dosquers, Crespià i Pedrinyà no estiguessin obligats a pledejar a la cúria de Besalú, donant així plena autonomia i independència al Bisbat en aquella jurisdicció. Aquest privilegi, que fou ratificat pels reis següents: Alfons II, Alfons III, etc. i implicava que al castell hi havia un jutge que s'encarregava de resoldre els litigis propis de la zona. La jurisdicció del castell incloïa el terme de Dosquers, el de Pedrinyà i el de Crespià.
Són nombrosos els exemples documentats que ens mostren com s’impartia justícia des del Castell de Dosquers: Per exemple el 1245, en un document s’apel•la a Guillem de Cabanelles, tinent del castell de Dosquers, per una disputa entre Perpinyà Ferrer i Pasqual de Roca per l'aigua dels molins. O el 1344, en què s’autoritza al batlle de Dosquers, Jaume Casadevall a posar a la presó a certs clergues per haver comès crims a Dosquers O podem parlar, també, d’un document del 1358 que ens mostra la resolució d’una greu confrontació que hi hagué entre diversos veïns de Dosquers. Es tracta d’un document de “Pau i concòrdia entre Guillem de Vilar de Mont, de Dosquers i altres, d’una part, i Guillem de Riera i altres també de Dosquers, de part altra, que prometen, si la trenquen, incorre en pena de bausia a fur d’Aragó, de la que no s’eximirien per batalla, ni per aigua ni per foc.”
També trobem documents que ens demostren les reiteratives violacions de la jurisdicció del Bisbe a Dosquers i mostren els conflictes que hi havia amb les autoritats besaluenques. Veiem, per exemple, que 1346 els homes de Dosquers es van queixar que a “instigació de l’abat de Sant Pere de Besalú es va penyorar a diversos homes de Dosquers que prenien llenya en un aigualeix”. Així, en el document s’apel•la a Guillem ça Pinya, sotsveguer de Besalú perquè restitueixi les penyores i a canvi de fer un arbitratge sobre l’aigualeix. Veiem que aquest afer no va acabar aquí ja que el 1351 es va cridar a Ramon Lledó, regent de la batllia de Dosquers perquè portés a Girona tots els llibres i documents útils per al plet amb la cort de Besalú sobre la jurisdicció de Dosquers. Així, el mateix any el sagristà segon de la seu manà publicar el privilegi de 1257, pel que el rei concedia als veïns de Dosquers, Pedrinyà i Crespià la exempció de la vegueria de Besalú, i la querella posada perquè els oficials reials havien penyorat els veïns d’aquests llocs. L’afer prosseguí el 1373 quan es produí una violació de la jurisdicció de Dosquers per Esperandéu Cardona, jutge ordinari de Besalú.
Així, successivament es presenten diversos conflictes entre els habitants de Besalú i Dosquers, com per exemple el 1375 quan Pere Moner i altres saigs de Besalú van prendre uns animals a Guillem Riera i altres de Dosquers quan anaven a la Fira de Sant Lluc a Figueres. El bisbat els imposà una monitòria d’excomunió, una pena que després va retirar sota la condició que es restituïssin els animals robats. O el 1345 quan es repeteix una amenaça d’excomunió a uns clergues de Sant Martí de Capellada i al monjo de Sant Pere de Besalú Pere des Mor, Ramon Batlle, Pere Pinxart i el seu fill Pere de Fares per haver fet llenya als sàlics de Dosquers.
El domini episcopal, el control dels recursos i la funció recaptatòria
Apel•lant a la funció “protectora” que exercia el castell pels habitants propers, i com a centre de la jurisdicció episcopal, el castell també tenia una funció recaptatòria; era on es recollien els impostos que es cobraven de la zona. Normalment, el bisbe venia el conjunt de rendes del castell per una quantitat establerta a algú que fos més pròxim a la zona (normalment un batlle) i aquesta persona s'encarregava de cobrar els impostos, com veiem per exemple el 1358 quan Ramon d'Estanyol, majordom del bisbe, ven a Ramon Lledó, batlle de Dosquers, els fruits d'aquest castell per 950 sous anuals.
Durant el s. XIV son esmentades algunes de les vendes de drets sobre el castell. Destaca la que feu el monarca Pere III de Catalunya i Aragó, l'any 1372, dels drets de bovatge de diferents parròquies i castells, entre els quals figura el “Castrum de Duobus guerris” per afrontar les despeses de la guerra amb Sardenya.
El castell també era el centre del control del territori i dels seus recursos. Cal tenir en comte, que la societat baix medieval visqué una de les crisis de subsistència molt important a Catalunya. Les nombroses guerres dels s.XIII i XIV havien augmentat molt la pressió fiscal sobre la població, això sense tenir en comte la destrucció pròpia que comporta la guerra. Als perjudicis bèl•lics s'hi van afegir els danys causats per catàstrofes naturals com la pesta negra (1348), les sequeres que provocaren una penosa falta d'aliments- , una plaga de llagostes (1358), els forts terratrèmols de 1373 i 1374 i els de 1427 i 28 que van destruir bona part de la comarca. En relació a aquesta situació veiem com s’exerceix un control sobre els recursos des del castell, el 1344 es documenta un requeriment al jutge i sotsveguer de Besalú per prendre informació sobre pesca al Fluvià i talla de sàlics i altres arbres a les terres episcopals de Dosquers.
Així mateix uns anys més tard i a causa de la gravetat de la situació en què es troba la població: el 1377, Pere Solà, domer de la Bisbal i procurador general del Bisbe, mana a Ramón Lladó, batlle del castell de Dosquers que deixi pescar, caçar, pasturar i llenyar els homes de Dosquers a la Saliteda. I el 1394, Manuel Rojadell, col•lector de maridatge , remet totes les penes de terços i bans imposables als veïns de Dosquers, Bàscara i Crespià, d’acord amb una ordre reial de 13 d’octubre de 1393.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada