El patrimoni arqueològic

És una part del patrimoni cultural, que a la vegada forma part d’un patrimoni més ampli junt amb els bens i riqueses naturals, és la base fonamental de la nostra identitat i, per tant, és inevitable associar patrimoni i identitat a la conservació. 

D’aquesta manera, podem definir la conservació com l’ús racional, rentable i sostenible del patrimoni per a millorar el benestar de les poblacions i els ecosistemes dels quals formem part.

Si la protecció i la conservació − restauració són els objectius bàsics, el tercer objectiu és el de la rendibilització dels bens culturals, que constitueix el moment fonamental de trobada entre el conjunt de bens i les persones que gaudeixen d’ells.

Durant molt de temps el patrimoni arqueològic ha estat víctima del pillatge i la destrucció, producte de la ignorància i la frenètica i desmesurada especulació constructiva que han patit moltes regions. Sortosament, avui en dia existeix una legislació que intenta protegir el patrimoni i regular les diferents intervencions arqueològiques, amb la finalitat de documentar les restes aparegudes. L’aplicació d’aquest reglament ha de potenciar la recerca, la protecció i la conservació del patrimoni arqueològic i paleontològic, i contribuir així al millor coneixement de la nostra història i a fer possible que la ciutadania gaudeixi del patrimoni col•lectiu.

El patrimoni arqueològic doncs, és una riquesa cultural fràgil i no renovable que necessita d’unes polítiques de protecció per tal d’evitar qualsevol destrucció, degradació o alteració per modificació de qualsevol monument o conjunt arqueològic, així com del seu entorn.

La participació activa de la població s’hauria d’incloure en aquesta política de conservació i per a això és necessària una accessibilitat als coneixements. És imprescindible fer conèixer a la societat en el seu conjunt, des de la tolerància i la informació, la importància de preservar i conèixer el nostre patrimoni.