Feia anys que el coneixia, però fa quatre anys quan va començar l’aventura de recollir fotos antigues per fer l’arxiu gràfic de Maià el vaig conèixer més a fons, va ser una de les persones mes interessades i actives, quan la seva malaltia el deixava venia a portar fotos i xerrar, tot i que la seva memòria ja no era tant bona, ens reuníem uns quants i cada fotografia que escanejàvem xerràvem de la gent, del lloc, de les festes que sortien a la foto.
D’aquestes xerrades, sortien llocs per anar a visitar i retratar, gent amb qui parlar, llavors quedàvem i anàvem, l’última vegada que varem sortir ja quasi no podia tot i així va fer l’esforç, amb una petita cadira plegable varem anar cap on suposem hi havia l’antiga església de Sta. Maria de Llorençà, va ser molt difícil, cada poques passes necessitava seure i descansar, malauradament l’esforç va ser envà no varem trobar res, el temps ha esborrat totes les empremtes.
En Lluís era una persona reservada fins i tot diria tímida, però quan agafava confiança era un gran conversador, ple d’il•lusió i amb moltes moltes ganes de fer coses, era plenament conscient de la seva malaltia i quan en parlava ho feia amb una tranquil•litat absoluta sabia que li quedava poc i ho tenia totalment assumit. Era conscient de que moltes de les coses que volia fer no podria, ja no tenia temps, se’n va anar sense poder fer l’arbre genealògic de la seva família, sempre em parlava dels Rovira de Besalú convençut d’un llunyà parentiu.
Cada cop que parlàvem de documents, fotografies, llocs, podia veure com els seus ulls brillaven i s’emocionava, era un apassionat del patrimoni, de les tradicions. Portava Maià al cor, era un enamorat del seu poble, un enamorat que patia quan veia l’estat de degradació de les coses.
Seguirem treballant per portar a terme el compromís que varem agafar ara fa dos anys, amb la publicació de la revista, la crisi ha fet impossible seguir però amb aquest blog emprenem un nou camí, estic segur que li agradaria.
Gràcies Lluís per estimar el teu poble.
Si,i no nomes en Lluis,se n estant anant una serie de persones i amb elles la historia recent de Maia,i si no ens hi posem es perdra molta informacio,a mes cal recordar la pasio d en Lluis pel futbol,i gracies a ell i mes gent el club esportiu Maia es una realitat.
ResponEliminaEnric.
Moltes gràcies per aquest escrit dedicat al meu pare; realment és tal i com jo el definiria. I també moltes gràcies als qui continueu lluitant per tirar endavant el futbol o aquest blog entre d'altres coses que ell tant estimava.
ResponEliminaGemma.