VICENÇ POU I MARCA (1792-1848)

Destacat intel·lectual carlí en els anys de la primera guerra (1833-1840), va néixer a Maià de Montcal l’any 1792, en el si d’una família de propietaris rurals, amb antecedents documentats ja en la guerra dels remences (1461). Es va ordenar prevere el 1817 i va completar la seva formació a la Universitat de Cervera. El 1824 hi aconsegueix la llicenciatura i el doctorat en Cànons. Tot seguit, hi ensenya Institucions Civils, primer en qualitat de conferenciant i finalment com a “substitut pro universitae”. Durant el curs 1825-1826, guanya la càtedra d’Institucions, mentre ensenya com a encarregat de curs Digesto Romano-Hispano, Acabat el tancament de les Universitats decretat per Calomarde, el curs 1832-1833, el trobem de rector al Col·legi de Sant Carles, institució residencial universitària on s’hostatjava, amb una beca, Jaume Balmes. Aquí és on té inici la relació d’amistat entre Pou i Balmes. Els testimonis són pocs però ben explícits. El pare Casanovas escriu: “Dos rectors va tenir Balmes en el col-legi de Sant Carles, Felip Minguell i Vicenç Pou, i tots dos van tractar-lo més com amic que com a súbdit, ja que no sols l’admetien en la seva conversa familiar, sinó fins i tot en les seves consultes”.

I Albert Sadurní, recollint paraules de Manuel Galadies, company de carrera i amic de Balmes, va escriure: “Amb el rector del Col-legi, D. Vicenç Pou, que l’estimava molt i el tractava amicalment, discutien força sovint sobre política: els articles d’”El Vapor”  i de la “Revista Española”, que llavors es començava a publicar.

Els esdeveniments de Portugal, sobretot quan el rei Pere entrà a Oporto, la presa de la ciutat d’Anvers, la lloable civilitat del ministre francès Cassimir Perier i les sensacionals publicacions de La Mennais, foren els motius principals dels seus comentaris.

Quan va començar la primera guerra carlina i a l’estiu de 1834 Pou va deixar la Universitat de Cervera i es va passa al camp carlí, on va assumir algunes tasques de responsabilitat. Pel març de 1837, la Junta Suprema carlina va instal-lar, reivindicant-la com a continuadora de la Universitat de Cervera, una universitat a Solsona. Aquí Pou va professar Jurisprudència. Amb la pèrdua de Solsona la universitat va ser traslladada al monestir de Sant Pere de la Portella, al terme de la Quar, entre Berga i Alpens, Pou en fou, vicerector.

Pou va ser nomenat també, a les acaballes de 1839 o inicis de 1840, sotsdelegat apostòlic del bisbe Abarca a Catalunya. Recordem que el bisbe de Lleó Abarca era, des de l’agost de 1836, delegat apostòlic per als territoris sota la autoritat de Don Carles, per nomenament del sant pare Gregori XVI. Pou era, a més, censor d’impremtes.

Pou és més conegut per haver estat l’inspirador i el director del primer periòdic carlí El Joven Observador, editat a Catalunya, aparegut al principi de 1837, quan el carlisme català està aconseguint la seva màxima força i els seus caps li estan procurant una estructura política i administrativa.

El Periòdic, que sortia tres cops a la setmana, va canviar, el setembre de 1837, el seu títol pel de El Restaurador Catalàn i així va seguir fins a la seva desaparició al final de la guerra (juliol de 1840).

El seu contingut seguia les pautes del periodisme polític de l’època, matisat per ser un periodisme de guerra: notícies de la cort carlina, proclames, ordres reials, decrets i textos de la Reial Junta Superior Governativa i de la Comandància General, articles de contingut polític i de polèmica amb els periòdics liberals que s’editaven a Barcelona, notícies de la guerra, etc. Gairebé tots els articles són anònims o signats amb el pseudònim “el amigo de la verdad”, per bé que en molts s’hi veu la ploma de Pou. Concretament, són de Pou una sèrie d’articles en defensa dels drets de Don Carles a la corona d’Espanya i que responien a una memòria de Cea Bermúdez titulada La verdad sobre la cuestión de la sucesión de España en la qual volia demostrar els drets d’Isabel II. Pou ja havia tractat aquest tema en un opuscle editat a Berga l’any 1837.

Acabada la guerra, Pou es va exiliar, potser primer a Perpinyà, però finalment de segur a Montpeller. Aquí entre finals de 1842 i principis de 1843, publicà La España en la presente crisis. Examen razonado de la causa y de los hombres que pueden salvar aquella nación (impremta de X. Jillien), obra cabdal de l’autor, el qual es revela com un incisiu analista de la situació d’Espanya i que ens acosta a l’obra de Balmes. En aquella primera època (ens referim a la de la primera guerra o, si es vol dir d’una altra manera, a l’etapa de Carles V), el carlisme català va tenir dos pensadors d’altura: Magí Ferrer i Vicenç Pou. El mercedari es revela superior com a teoritzador del pensament tradicional però, en canvi, Pou el supera en la profunditat i agilitat de l’anàlisi, en veure la realitat de les coses presents.

Vicenç Pou carlista de primera hora va dir: “La causa que defendemos es la causa de la religión y de la justícia, la causa de Dios y del Rey, y con esto está todo dicho” és tota una afirmació ideològica clara i simple.

En termes actuals, diríem que Pou era un bon periodista polític.Pou va morir a l’exili el 18 de gener de 1848, per tant, pocs mesos abans que Balmes. No es descarta que hagués fet alguna visita a la seva casa natal en els darrers anys de la seva vida. És una explicació possible del fet que els seus manuscrits es troben entre els documents de la família i que estigués tant al corrent de la premsa espanyola.