LES CARBONERES

No fa gaire temps quan d’un bosc en sortia una fumarola que s’escampava muntanya amunt, ningú s’espantava, no era cap incendi forestal. Eren els carboners, aquells esforçats treballadors del bosc que algú els ha anomenat molt encertadament: homes de fum. Vivien i treballaven al bosc, era, durant molts mesos, la seva casa.

Tallaven els arbres, els trocejaven, feien la pila, l’enterraven, l’encenien, la cuidaven, treien el carbó, el posaven a les sàrries per portar-lo a la vila, això una i altra vegada, i mentrestant, vivien a les barraques que ells mateixos s’havien construït a peu de les carboneres.

Aquest treball, tant necessari en una època no massa reculada, els nostre avis el van viure de molt a prop. El carbó era necessari des de les activitats industrials a les domèstiques, per escalfar-se, per a cuinar i, fins i tot al temps de la postguerra som a combustible per els vehicles.

Del carbó vivien moltes famílies, no tant sols els carboners sinó també de propietaris, negociants, traginers, carreters....

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

L’ofici del carboner era poc valorat social i econòmicament. L’ofici es podia presentar com a dedicació anual o temporal.

D’una banda, esdevenia una ocupació anual consistent en la mateixa activitat de carbonar. I, d’altra banda, era una dedicació eventual, únicament a l’hivern, període en què les feines agrícoles entraven en una fase de recés.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

El procés de carbonar comprenia les fases de tallada i arreplegada de la llenya, construcció de la pila, encesa, cuita, treta i desembosc. La producció de les carboneres podia oscil·lar entre 15  i 150 cargues de carbó (una carga equivalia a 120-125 kg de carbó) i el procés de carbonització  podia durar entre una setmana, les més  reduïdes, i dos mesos, les més grans. Hom podia fer 7 o 8 carboneres al mateix temps. El procés de carbonització, és a dir, la transformació constant de la carbonera, havia d’ésser perfectament conegut i assimilat pel carboner per mitjà dels senyals externs, és a dir, els olors i colors del fum que anava desprenent. La carbonera més usual era l’anomenada pila alta o rodona.

El rendiment de les fustes emprades per carbonar era important i depenia de les diferents espècies. Les fustes dures rendien més que les tendrals. També variava segons l’estat de sequedat i l’edat. El menor volum i  pes del carbó respecte la llenya justificaven la seva elaboració en el mateix bosc, ja que facilitava el transport des d’indrets  poc accessibles. Les fustes carbonades eren el faig, l’alzina, el roure, el pi, l’avet, fins i tot el castanyer, el freixe, l’avellaner, el vern, etc.

 

 

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

    Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.

   Col·locació de l’espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.

    Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.

    A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.

   Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l’objectiu de deixar un espai per a que passi l’aire.

    Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.

     La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.

    Una vegada apilada la llenya es fica l’embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l’embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.

En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.

La industrialització amb una oferta de treball menys dura i la generalització de les noves fonts d’energia (butà, electricitat, petroli...) foren factors decisius per la decadència del carboneig, així com la millora en les condicions tècniques de desembosc va fer que s’abandonés l’activitat.