A finals del segle XIII
o principis del XIV va néixer al mas Roure del veïnat de Maltorrent de la
parròquia de Maià de Montcal. Actualment aquest mas no conserva el seu nom per
tant no el podem situar tot i que el topònim Maltorrent podria referir-se al
riu Agemalo del veïnat de Llorençà.
No es tenen referències
dels seus pares, però si del seu germà Pere de Roure. Segurament Pere de Roure
esdevingué l’hereu de la família i es quedà amb el mas i les seves propietats.
Joan de Roure deuria percebre una quantitat de diners en concepte de legítima i
va iniciar una nova vida fora del mas Roure. Pere de Roure es coneix que era
home propi de Bernat de Maià senyor de Maià.
És possible que el mas
Roure de Maltorrent estigués en domini directe de Bernat de Maià i que el cedís
en emfiteusi a la família Roure. Joan de Roure tenia dos nebots
provinents d’aquest mas, Pere de Roure, aventurer de Besalú i Joan de Roure,
traginer de Besalú, eren germans i fills de Pere de Roure. És evident que van
seguir el mateix camí escollit pel seu oncle i s’instal·laren a la vila de
Besalú.
No es coneixen detalls
dels seus primers anys a la vila, una de les primeres notícies documentals
parla de la seva participació en la política municipal, juntament amb altres
membres destacats de l’oligarquia urbana de Besalú. Joan de Roure es consolidà
com un personatge rellevant dins la
vila. Es podria pensar en un ascens social meteòric generat, per la seva
activitat professional relacionada amb la venda a termini de draps.
Es casà amb Agnés (no
es tenen referències de la seva procedència) tingué un fill i dues filles, el
fill actua com a draper per la zona de Banyoles, i el 1328 és nomenat pel seu
pare, procurador i encarregat de recuperar-li els deutes i comandes que
tingués.
Joan de Roure aplicà
una política matrimonial concreta per obtenir el màxim partit de les seves
filles.
El 25 d’abril de 1325
esposà la seva filla Elisenda amb Bernat de Font, fill de Pere de Font barber
de Besalú amb vàries activitats relacionades amb la comanda de diners a
diversos personatges de la vegueria i també amb la compra-venda de cereals,
Joan de Roure pagà un dot de 2.500 sous més un aixovar força generós valorat en
100 sous. Amb el pas dels anys, Bernat es convertirà en seva la mà dreta, fins
acabar ocupant el lloc principal del negoci familiar.
El 30 d’abril de 1335,
esposà l’altre filla Agnés amb Bernat de Rec de Banyoles, els Rec destacaren
per l’activitat mercantil i política, el dot fou de 8.500 sous, equiparable als
dots pagats entre estaments socials elevats. Aquest fet fa pensar que l’estat
de les seves finances era òptim, va donar com escreix 1.000 sous, més totes les
seves propietats que posseeix sota domini de l’abat del monestir de Banyoles,i
l’aixovar va ser similar al que va donar a la seva filla Elisenda.
La seva activitat
principal va ser la de draper, un cop aconseguida una solvència econòmica
destacable i amb l’ajut dels seus dos gendres, van invertir, part dels
beneficis en altres negocis per tal de treure’n un bon rendiment econòmic.
Una part important dels
deus recursos el va destinar al préstec a tercers, es convertí en un punt de
referència entre la població de la vila i de la vegueria superant fins i tot els
jueus.
Altre part la va
destinar al negoci de bestiar, normalment feia la comanda a dipòsit, és a dir proporcionava
un capital al pagés i el pagés jurava ciudar i alimentar el bestiar pactat com
si fos seu “promito pastere cibare et
custodire cura pervigili tanguam rem meam propriam”, a canvi obtenia una
part dels fruits que produïssin el bestiar, tant en llana, com en futures
cries. Aquesta era una pràctica habitual a l’edat mitjana, ja que pels
compradors que no disposaven d’una explotació agrària els resolia molts
problemes. El tracte compensava a les dues parts, l’inversor disposava de
bestiar sense haver-lo de criar ell i el pagès, a canvi de cuidar els animals
n’extreia un benefici. Una de les compres
més importants de bestiar que va realitzar fou la pactada amb Pere de
Carrera de Jonqueres, de la parròquia de Maià. De la compra de bestiar oví obtenia la llana que seria treballada pels
teixidors, paraires, tintorers, etc., fins arribar al producte final que era el
drap.
Les propietats urbanes
també van ser una part important en el seu negoci, el 1328 declara tenir una
casa a Besalú que la lloga a Guillem de Planlliure de Besalú, l’any següent compra
una casa al centre de Besalú a tocar del mercat de la vila, al carrer del Canó,
on potser tenia el seu habitatge particular i la seva botiga, incorpora als
seus dominis una casa i un hort a la sagrera de Llorençà, la compra a canvi de
230 sous a Bernat Cavaller de Besalú, dos anys desprès la cedeix en emfiteusi a
una família de Llorençà, Bernat Pascual i la seva dona Maria i Bartomeu Mateu
gendre i la seva dona Berenguera, acorden un cens anual i acorden dividir la
casa en dues parts, una per a cada família.
L’any 1135 compra per
430 sous a Joan de Font un hospicium i un pati que tenia sota domini Ponç de
Cornellà, al portal de Rocafort en direcció a la zona de Capellada. Aquest
mateix any en ven per 400 sous la meitat a Bartomeu Masó, carnisser de Besalú i
l’altre meitat la ven per 400 sous a Gentil, filla de Guillem Pallerès de
Besalú.
D’altres propietats
urbanes eren un cortal prop del riu Fluvià i una casa al carrer que va en
direcció a la sinagoga.
Joan de Roure actuà en
certa mesura com un senyor feudal i aconseguí un considerable patrimoni a la
vegueria les propietats bàsicament estaven concentrades en tres àrees en les
que més influència econòmico-comercial tenia. En la zona de Tortellà, Sales i Sant Pere de Montagut
tingué drets sobre dos masos, tres peces de terra i un bosc, amb la compra de
mas Martí de Tortellà, es convertia en senyor de remences, la família Martí
depenia d’ell. Les tres peces de terra al lloc anomenat la Plana de Serrat, de
Tortellà, les va comprar a Bernat Lloret de la parròquia de Santa Cecília de
Sadernes, aquestes peces de terra eren al voltant del mas Martí, d’aquesta
manera va veure augmentada la seva explotació. El bosc era situat a l’àrea de
Sant Pere de Montagut, concretament a la zona del Pla de Politger, el comprà
per 200 sous a Ramon Boscabanyer, personatge que venia la llenya a Joan de
Roure i Bernat de Font. A la parròquia de Sales mantingué uns drets temprals
sobre el mas Arola Damont adquirits per un procés judicial, on Arnal d’Arola
Damont tenia un seguit de deutes amb Joan de Roure i Vidal Monell, jueu de
Besalú, el mas va quedar confiscat fins que es van redimir els deutes.
A les rodalies de
Besalú, al veïnat de Juïnyà, de la parròquia de Sant Martí de Capellada,
obtingué, un mas gràcies a una donació de Berenguer de Pujol i deverses
porcions de terra.
A la parròquia de
Vilert és on tenia més propietats, va adquirir els drets sobre una casa forta i
totes les propietats que restaven sota la seva jurisdicció, un molí sobre el
riu Fluvià i una feixa de terra, en aquesta parròquia va tenir sota la seva
jurisdicció diverses famílies en règim servil.
Altres propietat
disperses són dues feixes de terra al lloc d’Arboçà, de la parròquia de Serinyà
i un domini al camp de la via d’Areny, a la parròquia de Vilamalla.
L’especulació en
productes alimentaris va ser un altre dels seus negocis, els anys 1326, 1333 i
1334 varen ser anys d’autèntica penúria alimentaria a causa de les males collites, així doncs,
Joan de Roure veié en l’especulació d’aquests productes un bon mercat per tal
d’augmentar els seus beneficis, comprant, venent o deixant en comanda, aquests
eren els mecanismes que feia servir. Bàsicament va tractar sobre quatre tipus
de productes: Oli, Vi, safrà i cereals.
Una gran part dels
productes que obtenia o feia a partir de l’arrendament de collites a
determinats pagesos tot un clar exemple d’operació de préstec encobert, per
saltar-se les normatives dictades per l’església referents a la usura, entre
les moltes parròquies de la vegueria on actuava destaquen Maià, Montagut,
Sales, Serinyà, etc., l’oli, el vi i els cereals, eren productes autòctons el
safrà, especia que provenia de l’Asia introduït des del Regne de Valencia pels
musulmans, un producte de luxe que no podia ser consumit per totes les classes
socials, es conreava a Navata i Cabanelles. El podia haver adquirit tant per
tenyir els draps que venia com per especular en un producte de luxe i altament
valorat.
Totes aquestes
actuacions eren fruit de la seva activitat principal la venda a crèdit de draps
i prestamista, si no cobrava en diners o feia en espècies ja sigui bestiar,
producte agrari, masos o camps.
Després d’acumular una
riquesa considerable i potser pel temor als perills que comportava el fet de
viatjar, va delegar el negoci al seu gendre Bernat de Font.
Joan de Roure va tenir
un ampli ventall d’activitats, va participar en la política local, va formar
part del consell municipal, l’any 1324 va ser jurat de la universitat (òrgan
encarregat de representar els homes i dones d’una vila), juntament amb Pere de
Beuda, Ramon de Gesio i Pere d’Oliveres, foren els jurats encarregats de dur a
terme l’organització i recaudació de la talla (forma contributiva) per fer
front a un pagament reial. L’any 1321 juntament amb Ramon de Gesio va ser el
responsable de supervisar el correcte funcionament de la barra (mecanisme per
aconseguir recursos financers) per les reformes del pont de Besalú, l’any 1335 va
ser nomenat síndic de la vila per lliurar una sèrie de queixes en forma de
pleits que formalitzà el consell per ser lliurades al monarca. També va actuar
de marmessor d’alguns personatges de la vila i la vegueria de Besalú,
concretament Guillem Desferrer, de Besalú, Ramon de Dominationibus, de Besalú,
d’Agnès, muller de Bernat de Borror de Besalú, Pere de Bellsolà de Llogordà,
Ramon Cerdà, cirurgià de Banyoles i de Ramon de Casademont. Aquest fet indica
la funció que desenvolupà dins la comunitat, Joan de Roure es convertí en un
punt de referència per a la societat de la vegueria de Besalú. La seva
influència, a través del seu prestigi econòmic, li donà un gran reconeixement
social.
Va tenir també una gran
implicació amb les institucions religioses, formava part de la confraria de
l’altar de Santa Magdalena de l’església de Sant Martí de Capellada com a
membre destacat i en alguns moments es va encarregar de la gestió econòmica
dels dominis de la institució, també va ser almoiner de l’abadia de Sant Pere.
El testament de Joan de Roure no ha estat localitzat, cal suposar que va fer un
extens legat a les més diverses institucions eclesiàstiques, el seu pensament
no deuria diferir gaire dels personatges amb una condició social similar a la
seva, mercaders, negociants, etc.
El fervor religiós
d’aquest tipus de personatges anava augmentant a mida que transcorrien els anys
i els negocis. El mon del comerç i els negocis era malvist per la societat i
per l’església, però l’entrada de les ordres mendicants va donar suport a
aquests sectors socials. Normalment els testaments dels homes enriquits a
través del comerç, estaven plens de llegats i donacions a diverses institucions
eclesiàstiques. Era un intent de recuperar el cel que podien haver perdut a
causa de la seva activitat professional.
L’època baixmedieval va
ser un període de gran dinamisme econòmic i Joan de Roure va tenir una gran
visió per invertir en els àmbits més productius del moment, i no dependre tant
sols d’un negoci, tenia un ampli ventall de possibilitats, podríem dir que es
tractava d’un gran negociant, tot i no ser un gran mercader, va ser un
comerciant local d’una vila de segon ordre, però que des d’allí va estendre una
llarga xarxa econòmica en diversos camps, on tenia un paper destacat.
L’any 1340 es perd la
seva pista potser es va retirar dels negocis o va morir.
Fons documental: El perfil d’un draper de Besalú al segle
XIV, el llibre particular de Joan de Roure (1325-1340) Joel Colomer Casamitjana
